Jump to navigation
¿Qui és aqueix jo que des del domini central del cervell es posa a improvisar a darrera hora sobre alguna cosa que portàvem ben meditada?
***
Tots els diumenges matinava per acudir a la cita. S’apostava a la vorera d’enfront de la casa, davant del balcó. La bella complia amb el joc. Sortia al balcó i es descordava la brusa, sense descuidar un variat joc en els models dels subjectadors- talla 100. Mirant al llunyedar, mai directament al xicot, somreia. El xicot quedava paralitzat fins que els dos fulls del finestró del balcó es tornaven a tancar.
La meua pàtria és un tall de cóc en tomaca menjat, en una parada dels jocs infantils –genolls pelats de les caigudes de la bicicleta, o de fer de porter als partits de futbol de carrer- , en una tarde assolellada al Camí Convent benicarlando...La resta és literatura (una altra pàtria; però menys fiable, potser).
Roda la mola. Florides. Estafes. Marrades. Nadals. Els cicles. El telèfon que sona en una habitació abandonada. El gos que espera un retorn que s’allargassa molt i el fa ganyolar. Roda la mola. Premsa tots els fruits. Els reeixits i els ferits, la fullaraca i branquillons barrejats amb la samsa del temps. Tremolors. Epifanies subtils. L’amistat d’una vella lleialtat lectora. L’ inventari, que potser no cal, d’un any prou dur. Almanac de sal. Almanac agredolç. Collita dispersa. El salabre estripat. Els vicis i les metàfores. Roda la mola. Rellotge del mai que ja anem sent. Teló: la mezzosoprano s’ha desmaiat.
Dos peatges més i ja ho tindríem. Cafè aigualit d’una màquina antipàtica que s’empassa els canvis. El periòdic d’ahir, arrugat en un racó, entre les guitarres i les bosses. Arbrats assotats pel vent d’ahir, aigua passada. D’ahir a avui empleats en la mateixa dansa. Dempeus de qualsevol manera. Cartell de futbol comarcal en un mur de tovots groguencs. La tàpia emblanquinada i els xiprers d’un cementeri menut en una guaitada fugaç, mentre armem el teatret per poder dir la nostra altre cop, en un llogarret d’esquenes als grans circuits i talls grossos. Tonant a casa. A quina estampeta agrair-li que l’atzar no ens haja esclafat? Bromes de traçada sobreactuada. Confidències fràgils, a penes xiuxiuejades. Certes regions del cor presenten embranzida jove, però la carcanada ja no suporta tantes hores de secundàries i resolució d’imprevistos de talla mitjana. Dos peatges més, un entrepà, i el cafè que ja no caldria, el que fa mal i diposita un tel d’ala de mosca a l’entrevist i l’entresomniat. Potser si ens haguéssem sabut vendre... Si haguéssem cedit a cert suborn i a fer-se l’orni i lloar a qui toca i quan toca, tot seria més còmode i rendible. No en sabem fer de fingiments i compliments falsejats, no ens surten creïbles. Hi ha el que hi ha. Si ho vols agafar, agraïts. Si no t’interessa, deixa-ho córrer. Dos peatges més, després del darrer tram clivellat de secundària. Tornant a casa. Hotel insomni. Cabana a repèl. Aixopluc amb goteres. Bivac a redós d’una intempèrie que dorm la beata neutralitat dels faunes esgotats. Una vella torre de vigilància retallada a l’hortizó, o el cimbori d’una capella o ermita, o l’ombra vertical del campanar. Arribats. Una mica de pau i un llibre amic. El silenci que va amortint les remors de l’eixida. Una abraçada sota l’aigua tèbia. La fresca pietat dels llençols. Ja hi som. Demà més. O menys. I ja ho tindríem. Què tenim? El mateix que ens emportarem: res i mig, però amb cert regust de llibertat fregada amb els dits.
Entre el folklorisme més innocu –pinturetes del superficial- i l’esnobisme que fotocopia idees d’altres - mai res sorgit de la seua inòpia sempre ressagada-, posat al bull de la seua gola dinerària per a la festeta banal, anem ben servits. En els dos pols, no cal dir-ho, sempre hi ha algun regidoret dels que creu que llogar els estúpids numerets d’aqueix pelatge els “fa moderns” o “ben autèntics”.
Mentre la vida ens inventa passions –amb les seues complexitats i contrasentits- és que encara hi ha brill als ulls de l’avenir.
El rellotge del forn punteja l’apatia. Els canelons envasats fan un front d’espatlles blanques i corbes. El mal de cap ja no és tan arrapat. Hi ha pots de mel a l’armari i un ballet lliscant que tragina estris i cassoles. Penses un instant – oh, suborn antic- on aplicaries la mel en l’epicentre de la dansa mil•lenària i urgent que rescata una recepta de sa iaia. Després parlem del mag Pessoa uns quants marcians enxarxats. Canvio un adjectiu per un substantiu en uns versos recents i em figuro justificat -santa follia! Al compacte, les cantates de Bach ens sobrevaloren pietosament- gairebé som dignes d’un arquitecte de barbes blanques i infinita misericòrdia. El periòdic d’ahir és au desmaiada i cendrosa que ja no fereix el nervi ètic. Cavil•lo, erràtic... ¿on és que vaig guardar el meu dret a una treva sedosa, sense penes ni deliris de glòria? ¿On es rovella l’espàtula per escatar de cucs llefiscosos l’arrel del sofriment subjectat, sense crits muts en la desesperada?
Fa fred. La mare Asseca un eco Inconvenient que pot Esquerdar la unitat En la conformitat. Escalfa la llet I treu del rebost La coca que fa tres-cents anys Que repeteix, i també les pregàries En sonsònia xiuxiuejada Que posen els déus a l’alçada Domèstica que no altera Els dictats del pare primari i egoista. Fa fred. Sant diumenge. El cadàvers palestins Colpegen a les finestres, Si engeges la ràdio. Però el transistor Està emmudit perquè avui No toca metralla de l’odi dels homes Sinó assentar un nou capítol De benestars fingits en l’ambre mat De la seguida immòbil. Fa fred. La filla ha après a assecar l’eco D’una veritat massa sagnant. Fer-se l’orni deixa bones propines, Barrina el bessó que balla en transparent Per les estances amb aroma de sucre cremat. Fa fred. Una marededéu doloristaIl·lustra l’almanac. L’ala gran, desempolsada Cada dia, aixopluga els destins bledes. Hi havia crims que passaven per la porta. No van sentir i ni vore res. Fred a les voltes baixes De les passes malaguanyades.
Josep Igual ha publicat una vintena llarga de llibres: poesia, narrativa, dietari i assaig.En íntima relació amb la seua obra literària, musica textos propis i aliens com a cantautor, i ha fet diversos enregistraments i nombrosos recitals arreu dels nostres països.