
Abadejo desmollat
CRÒNIQUES TRANSEÜNTS
Josep Igual
ABADEJO DESMOLLAT
Si l’atzar ho ha portat, i ajuda, que la voluntat sàpiga donar-li els suficients espais per tal que seguesca respirant.
* * *
Ens donar-nos la paraula, les divinitats ens ofrenen la possibilitat de conceptualitzar-les, de representar-les, de l’oxímoron de la malentesa. Donant-nos la paraula -i el dibuix-, les divinitats s’ocultaren eficientment.
* * *
Les contradiccions són les nostres fes de vida.
* * *
La saviesa d’amar, que aboleix els càlculs i frega la pedra amb aigua dolça.
* * *
Tornar a sembrar després d’un nou fracàs imposat pels elements. Recollir pot ser a vegades fruit aleatori. La sembrada és la voluntat, potser la dèria justificadora.
* * *
La cendra és l’esquelet de la flama.
* * *
Un paisatge bonic, serè, tocat per certa batalla. Una cosa és clara, el paisatge no demanava l’episodi de sang, i, a molts anys d’haver passat, segueix sense demanar-lo.
* * *
És la reiteració de la gota de l’aixeta qui ens fa aixecar a tall d’insomni a fer-hi una ullada.
* * *
En les mans nues- el que en realitat ens emportem d’aquest absurd- caben tots els colors de l’amistat.
* * *
L’absurd admet totes les coloraines. Les conjuntures escullen el sentit provisional de la vida.
* * *
Hi ha esternuts que poden funcionar com a oportunes onomatopeies.
* * *
Era l’encarregat de posar-hi nom als ninets per jugar que ella li comprava a la seua gata.
* * *
( A Pep Gimeno “Botifarra”)
Un romanç de batre voldria saber fer.
De batre les runes a que volen reduir
els nostres batecs davant el temps i la vida,
en les intempèries del món, i enlairar-les,
amb la decidida trepitjada de la verema,
envers la plata escampada d’un dia nou
de fraternitats sobrepassant
tanta llopada estulta i criminal.
* * *
Assajant la versemblança, l’aproximació a la veritat, ja apareix, en la limitació i la marrada, l’accent propi, l’originalitat indefectible. Així es resol la dèria de les originalitats, que és prou convenient que no perdure massa –i no sol perdurar en els esperits conscients.
* * *
La indiferència és la seua millor policia.
* * *
No es veu, però et gira la cara a plaer, el vent. Senzilla, directa lliçó de metafísica.
* * *
L’emoció no sap traçar la cadena causal. No li fa cap falta. Comprendre no és el seu propòsit.
* * *
Veure per a creure... I, en realitat, el que veiem és un construcció, no privada de adherències aleatòries.
* * *
Les ironies de l’espill, a primera hora, donen llicència per desmuntar o encarar el que siga de menester. Si algú o alguna cosa ens ha concedit la ironia, potser sí que hi té un fons misericordiós.
* * *
¿Podem fer alguna altra cosa que deixar-li criar pols a una llibreta de dubtes en un calaix oblidat?
* * *
El barroc cobra l’entrada abans d’entrar, el minimal en eixir.
* * *
Si ens prometen un paradís a la terra, tota demora en posar-se a córrer en sentit contrari és molt inconvenient.
* * *
Sí, és relatiu el temps. Però insubornable.
* * *
La xamba intervé en la reeixida, i quasi mai en la fracassada.
* * *
El que l’envolta és més gran i gravitant que el signe o el mot.
* * *
Posar-li peus de pàgina al silenci. Potser això és el nostre relliscós, irregular ofici.
- 1 of 6
- següent ›