Calaix de rastres

Sentit comú

Aquest és el país on la més perfecta ignorància, ben orgullosa de ser-ho, passa per sentit comú.

Sortosament

Sortosament, els bons autors sobreviuen als seus més estults exegetes.

Espifiada

No era cap obra mestra (fas una obra mestra un dijous i divendres ets a la nevera, amb els peus per davant i uns estellesians sospesant si et socarren també les ulleres). Tenia una metàfora fruital i l’evocació d’unes mitges estripades en un enfonsat insomni dels vuitanta. No era ni definitiu testament ni pregària blanca, no furgava gaire en la gelatina àtona, potser convocava lloros dissonants a l’intramur d’un palau ombrívol. No ajudava a pagar cap factura: un divertiment mentre esperes que arranque el bull de l’arròs, un sudoku asimètric, amb un dels tentacles del Kraken abordant una barcassa, com en una il·lustració a dues tintes dels vells llibres de Verne, de quan els tributs vitals no es notaven i certa protecció t’untava olis al pit. És difícil aconseguir-ho, però ho he aconseguit, s’ha esborrat amb pampallugueig veloç, irreparable. El dit a la tecla errada i adéu. Aquest cop no puc culpar cap operari dels que tallen el corrent sense avisar a ningú. No era cap pregària desatesa ni cap caça major. No salvava a ningú. Un apunt per passar l’estona, certs pitets rebels en un hotel dels vuitanta, i, sí, capriciosament, el Kraken abordant una barcassa: escena a dues tintes, també cap al llimb... Quan arranca el bull llenço un polsim de sal, i penso que potser cal agrair la pèrdua.

Rimar

Per causa de crisi tan aguda, una gentil rima s'ha vist empesa a rimar amb tot.

Paraules adormides

Les paraules sarcàstiques s'adormen a les orelles dels idiotes.

William Shakespeare.

"Hamlet".

Asimètrics

L’absolució que creiem que mereixem, i la que no dispensem als altres. Així d’assedegadament asimètrics rutllem per aquesta vall de pèrdues.

Una certa il·lusió

T’inventes una certa il·lusió i de seguida la vitalitat es posa el copalta i avança decidida cap a la propera marrada.

Una mirada

La joiosa indiferència

amb mig somriure irreprimible,

que agraeix

el gris pardal matiner

que entona

amb cadència digna de Takemitsu.

el gest tènue

que envola sense esforç 

llardoses misèries

a l'altell

de la transparent misericòrdia

pel no-res que som tots

¿deu ser la felicitat

que prometen, si et portes bé

( vol dir-se

a homologat nivell

d'espatllada depredadora)

els amos del futur,

és a dir del diner

i les seues ànsies i estralls cecs?

L'espill d'una mirada,

avui -un mai suspès

en ofrena del trànsit-

et reconeix amb besada

de les que desperten

les estàtues,

els brots calcinats,

els fantasmes blancs

i les ciutats adormides.

Figures

Ezra Pound travessa el pont amb una bicicleta amb cistella al manillar; a la cistella, un manuscrit del seu amic Joyce, esmenat de dalt a baix amb tinta roja.

Stendhal es desespera. No li fan cas. L’empaiten els deutes. Pensa en el suïcidi.

Gabriel Miró, amb les pupil·les humitejades, repassa un rengle de llimeres curulles de sol al descrostonat de l’habitació llogada.

Sense treure’s el cigar dels llavis ressecs, Hemingway puja al quadrilàter i un xicot amb arrels alemanyes i cara ratada, que treballa a una oficina de correus de Los Ángeles, l’estaborneix amb un ganxo d’esquerra a les primeres de canvi.

Al jutjat de Gandesa, Joan Perucho ordena els papers d’una carpeta, però quan es gira, una mà invisible els llença per terra. Somriu. Ho anota immediatament.

Pel Torrent de l’Olla, l’home de barba arreglada i negrosa passeja el seu pastor alemany, mentre sospesa una solució rodona per a un relat amb un llaguter mequinensà com a figura principal i la imatge d’un crist dolorós com a fràgil càrrega. Quan el tinga prou lligat li ensenyarà al seu amic Calders.

Cunqueiro descarta tots els primers plats de la carta, però en tria tres dels cinc segons oferts. La diabetis desaconsella la fartanera, amb gest cardenalici i ganyota de peix bullit aparta el consell del comensal amic. A l’hora de l’aiguardent rescalfarà, amb detalls nous, alguna vella rondalla escoltada a una barberia de Mondoñedo.

Torna del periòdic en tramvia. Recorre els carrers amb sentor de conserva de peix. Gira la clau al pany. Dorm la dona i dormen els fills. Encén el flexo de la tauleta rodona, obre la llibreta escolar, continua el seu mural, avui amb dos sonets perfectament rimats (compta les síl·labes amb els dits.) No sap si mai podrà publicar la feinada, però continua avançant, amb lletra petita i tinta blava d’una estilogràfica regatejada a l’estraperlo. Una evanescent cupletista de pits ubèrrims el figura que el crida pel seu nom: Vicent, Vicent... Ho sent, i ho consigna en la quartilla fatigada el fill del forner que feia versos, l’amic d’Ausiàs March, el fill del Burjassot millor.

Maduresa

Quin grau de podridura exigeix una bona maduresa?

La conversa

Pocs plaers tan asserenadors com compartir, per exemple, un arròs negre en una companyia agradosa al cor del nostre Delta. Les textures de la taula són unes altres en el butxacó de l’ànima si van compartides. La festa del menjar, en els meridionals, no és completa si no hi ha el joc del compartir, la voluta de la sobretaula conversada. La pura civilització, comptat i garbellat.

Entre els estralls de certes modernitats frigorificants hi ha la incapacitat per a la conversa. És propietat indefugible del bon conversador saber escoltar. En el xivarri general dels nostres dies, tan sovint d’una banalitat escandalosa, el saber escoltar va escàs i se l’ha de cercar amb lupa d’augment.

El millor conversador és un autèntic liberal ( per favor, no confondre el terme amb l’etiquetatge economicista). Algú que troba que en els arguments de l’altre pot haver-hi bona part de la voluble veritat sobre algun fet, o sobre els arguments per moblar el sentit o el no-sentit del trànsit humà per aquesta vall o muntanya russa.

Un defecte a l’hora de la tertúlia, en el nostre país, és la tendència a aixecar massa la veu. El fenomen deu tenir llargues i arcaiques arrels, a no dubtar-ho. Però, en la mesura de les nostres possibilitats, hem de mirar de corregir aquests excés sonor a l’hora d’argumentar; i mirar de posar-hi una oberta pinzellada d’humor ventilant, o potser algun subratllat onomatopeic o irònic davant alguna asseveració del rostre que ens parla. El volum de la veu que argumenta no garanteix que es sia més convincent. L’excés d’elevació del to és una falla que fragmenta penosament la fluïdesa de l’elegant to mitjà d’una autèntica conversa. És evident que el freqüent embalum sonor que acompanya fins el parèntesis de lleure en els establiments propicia la cridòria, que sempre cova una espurna o altra d’autoritarisme. I, si una cosa s’ha de desterrar d’una bona conversa, és qualsevol bri d’autoritarisme, d’accent dogmàtic, d’imposició expansiva.

La pintura de les clarors del bon temps al nostre Delta és plena de matisos suggerents. Fins i tot ens lliura la pàtina vaporosa, tan relativitzadora de les certeses de la mirada, com són els miratges. Pocs plaers tan alts i assolibles com passejar a un ritme fora dels dictats esportivistes pels senders deltaics, tot conversant amb algú que practica el noble art de l’àmplia comprensió envers les indústries humanes ( que no vol dir que combregue el gat per llebre, ni que no tingui criteri, per descomptat).

En un bon conversador, en una bona conversadora, acostuma a haver-hi la voluta saludable de la il·lusió de la llibertat d’esperit. Amb un interlocutor de bona traça i tempo conversacional, comuniquen fins les pauses silents.

Perdent, cada dia més, l’exercici de fer-la petar sense objectius ni premeditacions, ens allunyem de l’autèntica civilització, d’un dels millors naips per a la bona convivència.

Amb quina celeritat els anestesistes cientifistes dels nostres dies etiqueten de crisis psíquiques el que són crisis morals.

Himnes

Si vas escriure algun himne, procura que no puga acabar emprat per alguna facció obscura o exèrcit. Els himnes els carreguen els diables... humans, excessivament humans.

Una més alta civilització

La música, Mozart, per exemple, ens reporta notícies d’una més alta civilització sublim, que intuïm amb rudiments sentimentals i intel·lectuals diversos, però que ens resulta penosament aliena, llunyana, i que probablement mai no ha existit.

Por

La crueltat retòrica - i d’acció- d’alguns, en realitat només és por. (Podrien tenir el profilàctic detall de passar-se-la en privat, com la majoria de ciutadans).

Improductiu

He somniat íntegre, amb tots els detalls exactes, un conte que ja he escrit i editat. Quina reiteració improductiva la dels guionistes onírics!

Afició a les altures

L’afició per les altures, en alguns, és directament proporcional als fàstics que els fan els afers i les pells de per ací a sota.

Rebaixaments didàctics

Com agraïm els rebaixaments didàctics de les llumeneres, sobretot quan ens expliquen el que ja sabem.

Alegria

Si te l’has de guanyar amb treballs i càlculs, ja no és alegria.