Direcció única

“Hoy és siempre todavía”. Antonio Machado (“Proverbios y cantares”).

* * *

( Direcció única)

Condició de sentenciats. 

La direcció és única.

Totes les vegades 

que som capaços d’oblidar

l’evidència rasa i curta, 

és l’edat que ens resta

per merèixer una volta més

a la roda de cavalls repintats.

* * *

(Sol en una taula per a quatre)

 Marilyn en cromo –blanc i negre esvaït. Sol en una taula per a quatre. 

Matí del mai. Ets una faula que emet ficcions? El mal de queixals no accepta la 

formulació. Ets un mal de queixals i en paus.

 L’orgànica a la bústia correcta. El plàstic amb el ramat de plàstic.

Els papers on pertoquen....L’obsessió darrera en braços d’un altre...

 Maraquista cendrós en l’orquestra rància. Socorrista que arriba sempre 

tard a les aigües de l’espill. Estómac que no aguantarà cap més directe, 

però que és anunciat en lletres grogues, de pam i mig, en una dura vetlada 

imminent...

 Vaig cantar fent concessions. He arrossegat impossibles fins a desfer-me

les cervicals de l’esperit. M’he tatuat la ignomínia en el pit de l’espera 

desesperada...Tot ha estat en va. “El déus m’han agafat mania, mama, em 

mereixo l’aprovat...” “Alguna cosa hauràs fet, o deixat de fer, estudia més, que 

estàs enjogassat...”

 Em renya el moradenc fastasma de Giacomo Casanova, per jugar tan 

malament els meus naips, i per ser tan rude amb la suposada musculatura dels 

mascles...

 Sol en una taula per a quatre. Ets un mal de queixals que emet ficcions? 

* * *

( Al recambró dels mals endreços)

Un dels bons... 

cinc atmosferes enllà de la gran decepció. 

Ella pensant en l’absent, que no s’avé 

a les seues exigències. 

Ell repassant la gràcia cereal 

del que ja no esperava. 

A cinc atmosferes de la gran decepció, 

i de la falta de coratge per encarar-la a pit nu. 

Un dels bons, mecànicament bons;

dissabte al recambró dels mals endreços... 

També als cadàvers els creixen les ungles. 

* * * 

(Pedaç per a descosit)

 El tangueta de la divorciada ha fet cap damunt les nàutiques de fals 

mariner, trobades en l’oferta del mercat de carrer de fa poc. Amb un top de 

roses estampades oculta la cesària del segon fill. Potser un “best-seller” de 

porno “soft” ha renovat part del seu tedi. Res d’enganxades és la consigna. I li 

sona la consigna a glòria. Sempre hi ha un pedaç per a un descosit. 

* * * 

(L’espera) 

 Espera l’autocar, que retorna, en tram final, les filles d’un Erasmus. La 

ressaca és de les dures: anit, quan amb desgana es prenia la darrera al pub del 

barri, va esdevenir-se el miracle dels descreguts, i va anar a trobar-lo una ex, 

que encara li parlava de tard en tard. 

 Ha de canviar el pneumàtics del cotxe; ha de parar més cura dels 

moviments escaladors d’en López, a la secció de vendes de la feina; no acaba 

de refiar-se’n de la reaparició de l’ex, i del seu relat de com l’ha enyorat. 

 Comença a plovisquejar, i surt d’una rebrincada de la mampara protectora 

de l’estació, i deixa que l’aigua li remulle el rostre. 

 No vol pensar com ha cremat el mig segle de vida. Ni repassar tots els 

absents que la vida o la mort ha apartat del seu sender. Ni molt menys fer la 

llista de renúncies i marrades que l’han tornat tan amarg i tancat. 

 Es mulla i riu. Els altres pares i mares se’l miren. Fa un gir, com de ballarí 

cinematogràfic, i els hi fa saber: “sí, sempre he tingut molt poc suc, però no 

s’espanten, fa molt que no mato a ningú, i ja vaig pagar per allò”. 

 Inconscientment, alguns de la munió que espera l’autocar, fan instintives 

passetes enrera i marquen més distància amb l’home grassonet que aixeca el 

cap pel tal que el plugim mig vaporós de la nit li remulle la cara. 

* * *

( En el darrer tram...)

en el darrer tram 

has somniat 

que encara no estaves 

desnonat del tot

de certa abraçada.

que no havia descarrilat

el tramvia del dret 

a l’esperança...

en badar parpelles

el plugim mansuet,

algun crit desgrenyat de gavina,

i només la inèrcia desmanegada

de provar de sobreposar-se.