( I ja t’ho apanyaràs)

Partida d’escacs, amb les regles i els amagats del pòquer. I ja t’ho apanyaràs. La vida, tot sovint, imita Ionesco.

* * *

(Una fatalitat)

Subjectiu? Home, i tant, una fatalitat. Hi ha altra manera d’adjectivar?

* * *

(Fascinats)

Els fascina que les màquines pensen. En recelen dels humans que ho intenten.

* * *

(Alçàries)

“De quina alçada farem el temple?”, preguntava l’arquitecte guanyador del concurs. “De la de la nostra por”, remugà un intel·lectual orgànic de la municipalitat, encara no adobat en domèstic del tot. “Tu calla, Pepet, fes el favor”, va tallar-lo l’alcalde, abans de decidir que dues plantes més alt que el de la vila del costat.

* * *

(Ens han robat el futur?)

¿Ens han robat el futur, entre retransmissions esportives i gatades ignominioses?

* * *

(Macbeth)

No se sap mai on desembocaran

els detalls oblidats per la pietat dels anys.

Potser en el cervell i circumstància

d’un dramaturg, a qui el nostre crim o encert

li darà joc per resomniar-nos dues talles més grans.

* * *

(Estil)

Tenia estil en tot. Era potser una litúrgica. Matà el tercer marit amb el cianur en el còctel de llagostins.

* * *

(Res en excés)

Res en excés, amonestava el clàssic. Però...sense alguna caiguda en l’excés l’eina de l’assaig-error treballa a més baix rendiment.

* * *

(Rutilants miracles)

Hi ha rutilants miracles que, mentre els vius, tems que et siguen donats només per a l’elegia i els seus fatals enyors...Maleït ofici del dimoni!

* * *

( On decidim no estar)

Les coses en les que decidim no estar ens expliquen millor, potser, que les altres en que ens prestem a acudir.

* * *

(Alta cultura)

Alta cultura? Saber perdonar de veres.

(Fabular)

Fabular arran del foc. I encara, encara... L’instint de supervivència es blinda.

* * *

(A sobre)

I, a sobre, la gelosia és anacrònica i de soterranis tirant a tavernaris.

* * *

(Tot poder)

Tot poder es fa posar vidres d’augment al davant.

* * *

(Superstició)

El jo... Quina superstició més apegalosa!

* * *

(Per donar-nos la raó)

Deformar per donar-nos la raó en la ràbia. Quina estupidesa més perniciosa.

* * *

( A la vora del riu)

L’escumall crepitant de l’enginyeria de l’assut. Els colors contrastats del bosc de ribera. Un borrim que es vessa de l’arbrat. La bellesa d’ella, espantant fats inquietants amb un somriure que mereix totes les absolucions de la gràcia neta d’aquest món - i part de l’altre. Conversa a mitja veu. El ulls que es justifiquen en altruisme complet en ser mirats, més que en mirar. L’obertura dels porus per retenir la preciositat senzilla de l’instant. No saber si ens estem acomiadant o avançant cap a una possible esperança de capgirar els naips adversos que ens han caigut al tauler. A la vora del riu, mare... Quan el silenci diu el que necessitem saber. Quan estaríem d’acord en sucumbir en el cim lluminós i tendre, que el vespre ens ha fet a mans al jardí desgrenyat d’un bosc de ribera, d’una platja fluvial que ens acull –ombres passavolants-; volent merèixer passatge per a un llagut que ens porte a donar-nos sencers al sender compartit i no a l’elegia i els seus poagres. Desfer el pas sense mirar enrera, no sabent si mai podrem tornar a un paregut instant viscut. Desfent el caminoi feréstec, sense mirar enrera, amb un nus als llavis de l’ànima. Potser un ancià solitari ha somniat el moment, l’escena, commogut.

* * *

(El futur)

Per les fredes sales de l’hospici abandonat vagareja, desconcertat, mocós, afamat, brut, el futur - que era ben punt de deixar-se masegar

a còpia de carícies solars i lluites compartides...

Són enrevessadament cruels els déus menors de l’angulós fat.

Quina immerescuda rifa indigesta promet destruir-nos a foc lent... Estèril adob esmicolat per a menja de dol; grotesca desfigurada en va...

* * *

(Preguntes difícils)

“N’estàs segur?” Diu el botiguer mentre talla el pernil en dolç. Quines preguntes més difícils fan els cors blancs de bon matí. Segurs del dubte, només en podem estar.

* * *

(Closca de nou)

ric d’esperança botaria la closca de nou

per al més alt naufragi, després del cec vassallatge

de desesperar en espera de calfreds

i vísceres remogudes en coïssors insomnes.

dejú de temença paralitzant hissaria el penó

dels deslliurats d’angoixes inaferrables.

descalç per l’arena dels justificats abraçaria

la flaire d’alfàbega dels respir sense culpa.

però m’és negat el sumari sarró

i la brúixola dels fats vessats en arbitrari

assenyala la neutra ignomínia

del crit ofegat i la glacial deshabitada.

injusts dictàmens tornen malalta l’ofrena

en que desconjuntaves falsàries mitjanies

i et lliuraves amatent a les abruptes allaus

del cor salvatge i la covardia emmordassada.