Mapeta de batecs

“Creus en la raó com si la raó fóra raonable”. Edmond Jabès.

* * *

(Per descomptat)

Per descomptat que la culpa sempre és dels altres. Qui els mana ser tan semblants al més previsible de nosaltres!

* * *

(Recital)

Un teatre de poble. Rastre dels pastorets per les tripes on hi ha el camerí. Fetes les proves de so. Un entrepà menut per sopar. Dues hores de carretera. S’apaguen els llums de la sala. S’encenen els de l’escenari. L’atac de pànic de costum. La sensació de que em quedaré en blanc i no recordaré les cançons. Una guitarra, una carpeta al faristol, dues harmòniques; material propi, que el públic –mig poble- que ha vingut no coneix de res –tret de quatre de l’organització, que m’han escoltat algunes cançons via xarxa. Ni efectes, ni trucs, només la proposta de la paraula cantada: un tipus amb una guitarra cantant i tocant el que escriu –amb la “carta di comodo” de bons poetes musicals . Uns segons abans de sortir, un ratinyol blanc travessa en diagonal tot l’escenari. Alguns musiquets mesquins, que em posen a parir amb ullal tavernari, no farien una cosa semblant ni que els hi anés la vida. En fi. Ja s’ho apanyaran. El camí ve de lluny i l’expedició continua. A meitat de la primera cançó ja estic tranquil i a gust. No sé on s’ha amagat el ratinyol blanc.

* * *

( Destí)

intentant 
comprar-li 
un abonament
d'anada i tornada
al destí 
- suposada cara 
de jutge emprenyat- 
però
ni 
es presenta
a la taula
de negociacions.

predestinats
ell 
i jo 
i tu?
ell 
amb desmenjada
eficiència
administrativa.
tu i jo 
amb calfreds 
d'improvisades 
arriscades 
amb magre guany
si ens perdona,
i amb desproporcionat
càstig
si errem el pas.

perlada la vidriera
de la cafeteria.
la cambrera
em tracta de vostè...
tampoc deu saber
per on para la finestreta
on poder comprar-li
un abonament
d'anada i tornada
al jutge emprenyat.

* * *

(Interiors)

Dies en que necessites
que t'endevinen
i et facen l'entallat tornaveu

i on només culls fullaraca 
previsible en l'entregent
i el pas barrat als carrerons
essencials del laberint.

Màscara suada i peus nafrats.
Fantasmes arnats que retornen.
Per quins set sous la inèrcia
t'ha tret del joc de l'oca oníric?

Dies cretins que potser
t'has guanyat a pols de conformitat
davant tants cosmètics despropòsits.

De darrera el cortinatge
la veu de Cioran et sembla 
melodiosa i congruent.

L'alarma de la raó 
recupera un patètic gest infantil
i et tapes les orelles 
enmig la sorda tronada.

* * *

( A una poeta amiga)

et voldran estandaritzar,
que siluetejada 
amb pedreria ensucrada
formes part del catàleg.

quin orgull acompanyar, 
potser maldestres, 
la teua resistència
d'ungla de gata escaldada!

si mai defalleixes, 
oh cruïlles ingrates a repèl, 
en el sigil i la justa ràbia
que caça presències d'absències

recorda les nits ansioses
en que buscaves, entre la brossa dels bufats,
un termini més per tornar a udolar
amb salmòdia de versicles flamígers.

* * *

(L'estranya parella)

L'estranya parella, titlla
la xafarderia insidiosa.
Com si no pogués
haver-hi un replà mansuet
després del forcat del dolor.

Dos supervivents
en el delicat tardet sense peatges;
una carícia des de la diferència,
un signe de perdó enllà de les ferides,
un refer-se golut en la joia a cegues.

L'estranya parella...
Més val semblar un Saks 
- l'humorisme dels tràgics-
que segons quins altres 
reescalfats de sèrie ínfima.

En el reflex d'un aparador
els veig retornar alleujats 
des de l'aspre xantatge del tot o res.

* * *

(De tard en tard)

De tard en tard
es presenta
un record 
que creies cauteritzat
i periclitat 
i es posa 
a fer de fiscal
i ho grapeja tot
i et fa sentir
com el pitjor del pitjor.

Qui fou 
aquell salvatge
que negà un tebi monosíl•lab
absolutori a temps? 
Quin humus tòxic 
el generà?
De quin calaixó 
o fossat perdut retorna?
Què ha vingut a exigir?