Rodant la torre

         Darrera una sola pregunta: el sentit del full de ruta servit en blanc. Hi ha altre tema amb el què bregar rodant la torre? A vore si ho recordo quan em pregunten quins temes toco en l’escriptura i les cançons.

* * *

(Visita a una casa antiga)

ditets adversos

han tamborinat,

insistentment, en el muscle.

“monpalau, ets tu?”

tenies ganes de preguntar.

fusells rovellats

s’abocaven a les polsoses espitlleres.

regusts de sofres i rancis

remembraven potser

mal enterrats secrets

de nissaga ferrenya.

espectres amb espasots de calfred

et convidaven a desfer la via.

glacials ditets adversos

han tamborinat,

insistentment, en el muscle eriçat.

des de confins

sense codis desxifrables,

ferocitats arcanes

et posaven a prova.

“monpalau, ets tu?”,

remugaves des de dins.

però monpalau només emetia

guturals ressons de pou obscur.

* * *

(Tarda d’estiu)

l’escletxa que obre la dignitat de la cicuta.
l’acadèmia airejada entre taulells d’espècies.
la il•lusió de la llibertat i les seues adiccions. 
l’àcid malfiar de costums neutralitzadors.
aturar l’hemorràgia de lamentacions i posar fil
a tots els repunts. sentit i direcció, coratge blanc.
lliurar el silenci fecund al bulevard sòcrates, 
cantonada erasme. geometries del saber no sabent.
tarda d’estiu. oracles amb baf. contramà fluent. 
 

* * *

(No em farà cas)

Volia el meu parer. 
Havia acabat 
un original 
que creia 
potent 
(tres anys de feina, deia). 

Portava un pom 
de bases de premis: 
un del sud, 
l'altre per Santa LLúcia 
(ens conserve les ulleres!), 
un altre des de la insularitat 
per on ens ix el sol.

Ho provo? 
Era la pregunta. 
Li vaig dir que 
els cèntims 
que cremaria 
fent els jocs de còpies 
i les enquadernacions, 
li farien més profit 
convidant 
a sopar 
la nòvia o els amics. 

No em farà cas 
i ho provarà, 
i potser farà ben fet. 
No ha complit 
els trenta, 
martipoleja una mica
i creu que Margarit 
és un gran poeta...

Em demana 
consell
més per sènior 
i per proximitat censal
que per altra cosa.

No em farà cas.
I potser l'encertarà.
La videta - la literària
i la que fa sagnar-
ja s'encarregarà
d'explicar-li 
que els Reis 
són els pares,
i que els grans poetes
són uns altres.

* * *

(Vigília o ultrason)

No sé del cert si era en la vigília tel·lúrica
o en els girs lents per les espirals de l’ultrason
que m’escollies, rebuscant, llambreig d’ull de gata,
brasa en el fat sense lluna, entre els segons plànols
d’una munió d’ombres errants entre oliveres.

* * *

(En diagonal)

mentre ella es dutxa
- els blondie a la ràdio-
ell mou l’alfil a la partida
que disputa
amb un californià,
via cibernètica,
de fa setmanes,
i encén un cigarret
llarg sense filtre
i s’estira mentre
es grata l’aixella esquerra…

encara és nu i descalç,
amb les restes
gloriosament apegaloses
del pany
d’impossible
que podria
haver-se revirat
en una nit alliberant.

potser ha lligat,
in extremis, una jugada,
en lliscada en diagonal,
com la de l’alfil,
que li ha brindat
una segona oportunitat
en el que donava per perdut.

* * *

(Internada)

T’internes uns metres en l’impossible.
Ja saps, hi has estat, que s’arriba
sense mapa ni equipatge. Però tampoc
la premeditada nuesa garanteix saltar la tanca.
La gràcia es vessa on i quan vol.