Jump to navigation
I'm Gonna Be. 500 Miles és un dels temes més populars de The Proclaimers, la banda de Leith —el barri marítim d’Edimburgh— que als anys 80 va portar els bessons Charlie and Craig Reid a les llistes de discos més venuts de molts països anglosaxons. A casa nostra, la cançó va tenir una segona vida l’any 1998 quan un anunci de Retevisión inspirat en el curtmetratge La Cabina de l’actor José Luis Vázquez la va incorporar com a banda sonora. A Escòcia, i a Edimburgh en particular, The Proclaimers van connectar molt bé amb el públic des del principi. El seu accent escocès —i darrerament les seues proclames independentistes— els han fet propers a la gent fins al punt que el tema Sunshine on Leith ha esdevingut l’himne dels Hibs, l’Hibernian Football Club, un dels dos clubs d’Edimburgh que competeix a la pimera divisió Escocesa.
Aviat farà gairebé 30 anys que van debutar, però The Proclaimers continuen a les pàgines d’actualitat. L’any 2007 de la seva música se’n va fer un musical i aquest octubre se n’acaba d’estrenar una pel·lícula, també musical. El film porta per títol Sunshine on Leith i està rodat principalment a la old town d’Edimrbug. S’hi explica la història de dos joves soldats escocesos que tornen a casa després d’una expedició a l’Afganistan. La millor escena és la del principi: Davy i Ally són dins un comboi de guerra atents a un imminent atac. I mentre enfilen el desert afganès que pot ser el seu camí cap a la mort canten Sky Takes de Soul: "It could be tomorrow, or it could be today/ When the sky takes the soul/ The earth takes the clay" (Prodria ser demà / o podria ser avui / Quan el cel s’endugui les ànimes / quan el terra s’endugui els cadàvers). L’efecte posa la pell de gallina.
Aquesta és però una escena trampa, perquè la transcendència que inspira no té gaire relació amb la resta del film, que és més lleuger i en alguns moments còmic. De fet crec que aquest és un dels punts febles de la pel·lícula. Com s’afronta la vida després d’haver viscut com a soldat una guerra? És la pregunta que el film hauria de respondre, que a estones sembla aflorar entre una trama de relacions amoroses però que al final només respon de resquitllada. Amb tot, el director Dexter Fletcher ha aconseguit unes interpretacions fresques i acurades i els tretze temes de The Proclaimers —amb coreografies ben integrades al relat— ajuden a donar ritme a un film on la ciutat d’Edimburgh hi surt molt ben retratada. Una pel·lícula divertida, alegre i amb molta posta de sol romàntica que res té a veure amb l’univers de pobresa i drogues del film Transpotting, la pel·ícula del 1996 amb la què el director Danny Boyle va voler mostrar l’Edimburg undergrown.
Tràiler oficial:
Si voleu llegir més articles d'Oriol Gracià, també podeu fer-ho en el seu blog.
Em dic Oriol Gracià, sóc periodista i com que m'agrada la història, viatjar, menjar i escriure col·laboro en revistes com Descobrir Catalunya, Experiències, Sàpiens i Cuina. He publicat al Diari ARA i a La Vanguardia i sóc autor d'alguns documentals per a televisió. Sempre que puc trobo una excusa per fer maletes: intento visitar sovint Le Puy en Velay, (França), i Edimburg (Escòcia), però habitualment em trobareu entre les Terres de l'Ebre i Barcelona.
