‘Tornar a casa’, de Yaa Gyasi

‘Tornar a casa’, la primera novel·la de l’escriptora nord-americana d’origen ghanès Yaa Gyasi, editat tant en català com en castellà per l’editorial Salamandra, és el primer llibre que he llegit per al Black History July en avançada al mes de juny. Serà, sense cap mena de dubte, un llibre de cinc estrelles i estarà entre els millors que llegiré enguany. Un llibre a través del qual s’aprèn sobre alguns dels fets més rellevants de la història dels africans: les guerres tribals, el colonialisme, el comerç d’esclaus, l’arribada dels missioners, la guerra civil americana, el tràfic d’esclaus, la gran migració negra, la lluita pels drets civil, l’epidèmia de l’heroïna, … Molts temes però presentats d’una manera que s’assumeixen molt fàcilment.

‘Tornar a casa’ comença al segle XVIII a la costa sud-occidental d’Àfrica -l’actual Ghana- amb dues germanes, l’Effia i l’Esi, filles de la mateixa mare i de dos pares d’ètnies diferents. L’Effia és obligada a casar-se amb un governador anglès i anar-se’n a viure a una fortalesa a tocar de la costa africana. L’Esi serà capturada i traslladada cap al sud dels Estats Units com a esclava. Sense saber-ho, les dues germanes coincidiran per un moment de temps en la fortalesa: una en condició de concubina d’un general i l’altra com a esclava. A partir d’aquí, anirem coneixent els i les seves decents…  I és que l’Effia i l’Esi, que  no arribaran a conèixer-se mai, són les ancestres de les dues nissagues familiars integrades per set generacions que protagonitzen el llibre. A través de fragments de la vida d’un membre de cada generació, anirem coneixent la història. Els descendents de l’Effia seguiran a l’Àfrica, mentre que els de l’Esi estaran als Estats Units.

‘Tornar a casa’ és una història de dolor i d’aflicció. Dura, de les que remouen els fetges i de les que es queden amb tu setmanes. És una història que te’n fa adonar del privilegi que vivim i hem viscut les que hem nascut a Europa, amb la pell blanca, pel simple fet de tenir la pell d’aquest color i haver nascut on hem nascut. Però ‘Tornar a casa’ és també una història de superació i esperança, que llança el missatge que cal seguir lluitant, sigui de forma individual o de forma col·lectiva. No traspua gens de rancor, sinó que presenta els fets d’una manera, diria, força objectiva que permet a qui llegeix, posar-se a la pell de totes aquestes generacions de negres que s’han enfrontat i encara s’enfronten al racisme. És una història, també, de cerca d’identitat, en especial, d’aquells afroamericans que no acaben de ser acceptats com a americans -malgrat haver nascut en aquest continent- però que tampoc són africans perquè tenen poc vincle amb el país d’origen dels seus ancestres. Et fa reflexionar, a més, sobre la immigració, amb la que convivim cada dia, i veure amb els ulls d’aquestes persones què suposa haver abandonat el seu país o haver nascut en un país on la majoria de gent té un color de pell diferent, unes creences diferents… Diria que és una lectura que et fa una miqueta més empàtica, d’aquelles que t’obren els ulls a una realitat i que et fan repensar com, des de la teva posició privilegiada, has de mirar el món.

A ‘Tornar a casa’ també veiem com allò que passa a cada generació influeix a les següents, com som fruit de la història amb majúscula però també la història quotidiana, aquella que passa en el si de les famílies. És també una història molt íntima, d’històries personals, on també trobem pinzellades de temes com la maternitat, l’homosexualitat, la fe, les malalties mentals,... I Yaa Gyasi empodera les dones i les mostra com a víctimes, però també com a pous de saviesa, de valentia i de força.

I abans d’acabar, un apunt sobre l’autora. Yaa Gyasi és, precisament, una d’aquestes persones nascudes a Àfrica, concretament a Ghana l’any 1989, que va emigrar als Estats Units amb la seva família amb només dos anys. El 2009, amb una beca d’investigació mentre estudiava a la Universitat d’Stanford, viatja al seu país d’origen on es comença a gestar la idea d’aquest primer llibre que ha sigut premiada amb diversos premis als Estats Units. Una recerca que es nota en el llibre. De fet crec que tota aquesta recerca es denota també en l’estructura del llibre. Organitzat amb capítols, un dedicat a un membre de cada generació i alternant les dues nissagues. Finalment, també un reconeixement per a la traducció. Jo l’he llegit amb català i crec que és una molt bona traducció que fa que el llibre flueixi. En definitiva, un llibre que, com podeu veure, m’ha entusiasmat.