,
10/11/2021
Llibres

‘Vera’, d’Elizabeth vor Arnim

“Lucy descubrió que el matrimonio era distinto de lo que había imaginado. Everard era distinto. En primer lugar, siempre estaba adormilada. En segundo lugar, nunca estaba sola”. 

Fosca. Inquietant. Angoixant. Claustrofòbica. Són els quatre adjectius que faria servir per qualificar ‘Vera’, d’Elizabeth von Arnim, publicada l’any 1921 per primer cop i tornada a publicar cent anys després en castellà per l’editorial Trotalibros amb traducció de Clàudia Gispert Codina. ‘Vera’ comença quan la jove Lucy, la protagonista de la història perd el seu pare. El mateix dia i per casualitat coneix el vidu Everard Wemyss, molt més gran que ella. Ric i galant, Wemyss s’oferirà de seguida a ajudar a Lucy i a la seva tia, la senyoreta Entwhistle -qui assumeix de forma errònia que l’home és amic íntim del seu germà-. Wemyss les ajudarà més per propi interès que no pas per un acte d’altruisme, tot i que les dues dones el veuran com un home atent i cavallerós. L’home acaba de perdre la seva dona, Vera, en estranyes circumstàncies i no té ganes de guardar el dol que la societat del moment li exigeix. Veu en Lucy l’oportunitat de refer la seva vida i esborrar tots els fantasmes que el persegueixen i acusen. Durant els dies posteriors a la mort del pare de Lucy, es mostrarà sol•lícit i protegirà i guiarà la jove en totes les seves decisions com fins llavors havia fet el seu pare. És per això que, quan dies després, li demana matrimoni, Lucy, que se sent perduda i desemparada acceptarà de seguida. La jove serà engolida a un matrimoni que res tindrà a veure amb les històries fantasioses en què el matrimoni suposa un final feliç i perfecte. I l’ombra de Vera la perseguirà però, en aquest cas per alertar-la del que està vivint. 

‘Vera’ fa un retrat del costat més inquietant del matrimoni en una època en què les dones, en moltes ocasions, es veien abocades a casar-se per poder sobreviure i eren arrossegades a matrimonis amb maltractadors. I el tema principal de la novel•la és, per a mi, una de les seves virtuts i més, si tenim en compte que Elizabeth von Arnim es va atrevir a escriure sobre maltractament psicològic en el si del matrimoni ja fa cent anys, inspirant-se en la seva pròpia història. Segurament aquest va ser un motiu pel qual el primer cop que va publicar el llibre, ho va fer amb un pseudònim. 

L’altra virtut de ‘Vera’, per a mi, és la forma en què està escrita la història. En un estil força pausat. Sense ritme frenètic. Sembla que a les seves pàgines no passi gaire cosa. Però cada petita acció, cada petita descripció, cada petit diàleg et va engolint en una sensació asfixiant. Va generant tensió. Suspens. No veus llum al final del camí. No veus com Lucy se’n podrà sortir d’un matrimoni que l’està anul·lant poc a poc. Pateixes per Lucy. Vols un final que li faci justícia. L’última pàgina et deixa sense alè. 

Si parlem de ‘Vera’ és inevitable parlar de ‘Rebecca’, de Daphne du Maurier. Perquè l’obra de von Arnim és considerada la precursora de l’obra mestra de du Maurier. La premissa d’arrancada de les dues obres és la mateixa: una jove desemparada que es casa amb un home molt més gran que ella, amb un bon estatus social i que just acaba de perdre la seva dona en estranyes circumstàncies. Du Maurier es va inspirar amb ‘Vera’ per construir ‘Rebecca’. Però per a mi, les similituds s’acaben aquí. Després, cada novel•la camina cap a un cantó. I cadascuna d’elles crea la tensió i el suspens de manera diferent. I el record de les primeres esposes mortes -que donen nom a ambdós obres- tenen un pes i un paper diferent a cadascuna. I si bé per a mi ‘Rebecca’ supera en tensió i fets a ‘Vera’, ‘Vera’ destaca per la valentia de l’escriptora a l’hora de parlar d’un tema que afectava moltes dones i en un moment en què tothom mirava cap a un altre cantó i deixava les víctimes en mans dels maltractadors. 

Per a mi, ‘Vera’ té més semblances amb ‘La llogatera de Wildfeld Hall’, d’Anne Brönte. Totes dues obres parlen de la violència domèstica sense embuts, posant a primera plana el sofriment de les dones. I si bé potser avui dia això ja no ens sorprèn, fa 100 anys en el cas de ‘Vera’ i fa prop de 200 en el cas de la ‘Llogatera de Wildfeld Hall’, era d’una gran valentia literària. I jo crec que continua sent-ho perquè llibres així, malauradament, ens fan parlar del maltracte psicològic als que alguns homes encara sotmeten les seves dones, les seves filles… anul·lant-les com a persones. Asfixiant-les en vida. Aïllant-les fins que es queden a la seva sort. Tant de bo ja no fossin necessàries. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Em dic Vanesa Adell, sóc periodista i una lletraferida. Els llibres em són refugi. No sóc experta en literatura ni pretenc sentar cap veritat. Aquí només voldria explicar-vos perquè m'agraden els llibres que llegeixo.

13/12/2021
Històries entranyables; d’altres més àcides; d’altres amb moralitat i algunes menys amables. Totes, però, tenen un tret comú: succeeixen a Nadal.
26/11/2021
Bona nit! Com porteu el fred? No sé a vosaltres, però amb aquest temps de manta i te, a mi m’apeteixen molt les històries més aviat lentes i que em van envolcallant i m’atrapen sense deixar-me sortir fins al final.
19/11/2021
“Me encantaría controlar mis pensamientos, encauzarlos, que siempre fueran elevados. ¿Y a quién no? Pero lo importante es la actitud ante los incorrectos”. 
10/11/2021
“Lucy descubrió que el matrimonio era distinto de lo que había imaginado. Everard era distinto. En primer lugar, siempre estaba adormilada. En segundo lugar, nunca estaba sola”. 
02/11/2021
Un thriller lent i introspectiu, en el qual l’acció ràpida i adrenalítica habitual en els thrillers de sang i fetge o en les novel·les de suspens deixa pas a un relat més pausa
25/10/2021
Aquesta és la setmana més terrorífica de l’any. Bon moment per descobrir històries que posin els pèls de punta.
18/10/2021
Que les dones –i els seus assoliments professionals en qualsevol àrea del coneixement- han sigut invisibilitzats al llarg de la història de la humanitat és un fet que ningú qüe