Jump to navigation
“Manuel Cañizares Martínez. PCB”. Corre l’any 1938 i un soldat del Partit Comunista Belga, amb nom i cognoms castellans, decideix deixar la seua empremta a la torre medieval de Campredó. Els soldats nacionals a l’altra banda de riu. Manuel vol deixar petjada, se nega a morir, vol viure. Quan algú deixa una marca ho fa perquè vol eternitzar-se d’alguna o altra manera.
“Jordi i Anna per sempre”, una morera tallada amb aquesta inscripció. El seu amor quedarà enregistrat malgrat d’aquí dos anys deixin d’estimar-se. Quan se viu una experiència molt intensa hi ha ganes de què se dilati fins a l’infinit. Els éssers de trànsit experimentem la necessitat d’aferrar-nos a algun instant per perpetrar-nos i aquest instant se dóna sovint quan es viu més intensament, ja sigui en el sofriment o en la plenitud.
Manuel va morir, però el seu nom és com un cop de puny a la consciència. Llegint el seu nom se pot llegir el seu sofriment, la seua experiència nocturna, aquella pau que insinuava una batalla cruel i absurda. El seu nom és allò que queda i se manté tot desafiant el pas del temps. El seu esperit, el seu alè està emmarcat allí. Ens vol dir alguna cosa. Qui deixa un nom ho fa perquè el recordin. Jo recordo Manuel encara que no sàpiga qui va ser. Me poso davant la inscripció i se m’eriça el pel.
Jordi i Anna, l’any 2014 deixaran d’estimar-se. Jordi s'enamorarà de la seua companya de feina mentre que la noia refarà la seua vida amb qui serà el pare dels seus futurs fills i que l’acompanyarà en el camí de la vida fins el dia que ell mori. Però Jordi i Anna deixaran constància del seu amor. Quan en Jordi passi prop de la morera no podrà deixar de pensar en Anna i recordarà el seu estat pletòric quan la besava i la protegia de les seues temors. Aquella nit estelada ell va jurar que l’estimaria per sempre i així li va fer saber a l’arbre. La grafia, allò que queda.
Manuel, Jordi i Anna saben que l’escriptura serveix per recordar i per fer recordar. Allò escrit està dissenyat per tal de durar. La història sense escriptura se convertiria en un mite molt més gran del que ja sol ser. Jordi seguirà apreciant a Anna i se tornarà a enamorar d’ella perquè la grafia li farà recordar constantment que ella el va fer sentir com mai ningú l’havia fet sentir abans: digne, persona, parella, creador i recreat. Anna no s’enfadarà mai amb Jordi perquè l’escriptura arboral serà similar a l’escriptura de la seua ànima. Anna sempre sabrà que Jordi la va ensenyar a caminar sola i a matar els monstres per ella mateixa.
Manuel no recordarà res perquè ja és mort des de fa anys. Però algun familiar o amic seu s’hi aproximarà allí, posarà la mà sobre la seua escriptura i sentirà una connexió profunda amb aquell soldat que abans que soldat persona. Una fotografia d’un instant, un moment, la veritat manifestant-se perquè allò que s’escriu és allò que se sol sentir en lo més profund d’un mateix almenys en un instant de vida en què se sent que allò serà per sempre. Per sort, Manuel no va conèixer internet perquè d’haver-lo conegut possiblement hagués enviat un tuit explicant la seua situació, hagués estat trending topic l’any 38, però a hores d’ara ja ningú sabria res d’ell. La seua memòria s’hagués esvaït.
PD: "Estimar a algú és dir-li: tu no moriràs mai" (Gabriel Marcel). Si per un instant sents això segur que en algun lloc ho deixaràs enregistrat. I tu, quin missatge deixaries per a la posteritat?
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
