,
07/05/2017
Filosofia
El busmàquina del temps
Foto:
Dibuix de Toni Ruiz

Bus to the Future

Estic a Tortosa. Encara estic al llit. Mentalment estic al llit però els peus m’indiquen que estic a l’estació de busos de Tortosa. Són les 7:15 del matí i em dirigeixo a agafar el “cotxe de línia” quan, de sobte, veig un autobús groc i imponent que em crida l’atenció. És un autobús urbà i espaiós amb un rètol que resa “Bus gratuït. Expoebre 2015”.

No ho dubto ni un segon. Ho he de penjar al facebook, amb una frase quasi enginyosa de les meves. Fins aquí tot bé. La frase amb què subratllo la foto penjada a la xarxa social evidencia el meu dubte: ja no sé si agafar el bus que em portarà a Barcelona o el que em portaria al 2015. Dilema dels grossos, tot i que sigui fàcil escollir, en realitat.

En un principi m’envaeix una ironia fina i nostàlgica. M’imagino a mi mateix esperant al xofer del bus groc mentre perdo dramàticament el que em portaria a la feina. M’esperaria al bus “gratuït”, tot intrigat, per veure si la ciència ficció s’hauria fet real a la ciutat ebrenca.

Seria impressionant. “Back to the future” a Tortosa. Una ciutat que en alguns aspectes s’emmiralla en el passat i que per aquest motiu li ha costat molt enlairar-se cap a algun futur. Potser el mateix em passaria a mi. No ho sé. M’ho plantejo. Sense acritud, amb certa tendresa,... i un altre pensament, sobre les línies temporals, m’assalta.

Encara no he posat el peu al bus “correcte” quan una altra idea em comença a donar voltes pel cap. M’imagino als germans Lumière fent possible la concepció contemporània dels viatges en el temps. M’explico. Sempre he considerat que quan pensem en la marxa enrere temporal ho fem impregnats per la idea gràfica d’un rebobinat de pel·lícula. És un pensament ingenu. Però aquest és, per a mi, el punt zero de la concepció temporal que ha portat a la ciència ficció a fer-nos imaginar la possibilitat de la marxa enrere, de revertir tot allò que sembla irreversible.

Un altre salt. Si pogués tornar al passat, em plantejo, canviaria moltes coses. Cap ni una suposo. Perquè si ho fes, el jo del “present” deixaria de ser jo com a tal i passaria a ser un altre. Les paradoxes temporals. No sóc físic però sóc prou lògic. A més, també em plantejo que tot allò que volem canviar ho desitgem des d’una perspectiva relativa i des de cert desig adornat amb bastanta ignorància de les conseqüències. Potser no sigui així, però desitjar tornar al passat de manera fàctica i total em sembla el sentiment d’un fracàs inconscient, o conscient del tot, inclús. És interessant desitjar-ho. Però més interessant és saber que no és possible.

Vull dir. Si hagués agafat el bus seria per intentar canviar certes coses o per veure gent que ara ja no podria veure. Coses així vull dir. La idea seria recuperar o reconduir allò conclòs o mal cosit. Oblidem que és molt fàcil arreglar les coses una vegada ja han passat. Tothom sap que seria fàcil evitar les Guerres Carlines o la Guerra Civil, fins i tot la Mundial. Fins i tot ens atrevim a dir quins símptomes eren indicadors flagrants de la crisi una vegada ja estem immersos en ella. Fins i tot se’ns diu que recordant el passat evitem cometre els mateixos errors en un futur proper. Però qui sap, avui dia, com aturar l’escalada de violència planetària i la pujada al poder de líders democratatotalitaris? Potser exagero. Però pensem-hi al respecte. Recapitulem.

El temps és moviment? Si és així, que jo crec que sí, i si el moviment, tal com va definir Aristòtil, és l’actualització de la potencia en quant potència, m’atreviria a dir que no hi hauria moviment desactualitzador (impossibilitat de tornar al passat, vaja). Tot moviment seria un anar endavant sempre. M’explico. Potser un dia veiem com un poll es transforma en ou. Potser la ciència ho fa possible. Però no seria un retrocedir en el temps, sinó un canviar l’ordre en un temps lineal que avançaria sense parar del present cap al futur. Un bus accelerant marxa enrere en realitat està avançant. Diem que estem anant enrere perquè establim un “davant” relatiu escollit per nosaltres.

El cas és que el bus groc no em deixa descansar. No puc aturar-me. M’enfilo cap a la gran capital que mai para de propulsar-se cap al futur, sigui quin sigui aquest futur i de la qualitat que sigui.

El meu cap està apuntalat en el passat ara mateix mentre el meu cos busca present. En realitat, la meva ment també està al present, al present a partir d’una imatge que s’ha fet del passat. Potser soni una mica embrollat. No us preocupeu, no busqueu entendre. L’important és sentir allò que jo he sentit: La impossibilitat i el desig de tornar allà on vaig ser feliç. Potser els impossibles són tan desitjables pel fet mateix de ser impossibles. No vull dir que ara no sigui feliç. Sinó que al 2015 ho vaig ser molt i el dia 2 de maig no ho era tant.

Vull dir, sobretot, que m’he sentit fascinat pel bus groc. De manera literària jo he intentat crear, ja, diverses màquines del temps, però en realitat només he creat màquines de l’espai. El temps és irreversible, l’espai potser es podria reconduir.

Certes distanciacions es poden aproximar. Certes aproximacions excessives podrien distanciar-se. Hom pot tornar cap a si mateix o fugir cap a l’oceà d’Orió més llunyà. El cas és que aquest bus m’ha portat cap a mi mateix i, a la vegada, a 2 anys de distància de mi.

El cas és que somric. El present és sempre imperfecte o no és. Gràcies.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

11/09/2016
Escena 1: Por  -Senyora, em sento estúpid.  -Ho és, no ho dubti. 
25/08/2016
Com si estigués prenyat d'impossibles sempre m'han agradat les hipèrboles, fins a tal punt de desconcertar a propis i a estranys.
12/08/2016
El linkedin em deixa sorprès. La promoció que en fa de saber vendre la moto és genial. Al cap i a la fi intueixo que tothom ens estem convertint en comercials, almenys en comercials de nosaltres mateixos. Potser ens estem convertint en producte.
30/06/2016
El compàs, amb totes les seves dèries, lluitava per girar amb la gràcia de la ballaruga. Li semblava que la seva dansa imitava hiperbòlicament els moviments de la Terra. La seva finor l'enamorava.
26/05/2016
Començo aquest post amb certa temor. La temor d'aquell que sap que pot rebre pals per totes bandes. Potser m'ho mereixo per intentar reflexionar més que opinar i sobretot per intentar entendre. 
21/04/2016
T'ho dic sincerament. Aquesta nit la lluna ha començat a molestar-me. Tan grossa, tan granulada... No sé què ha passat però ja no sé mirar-la com me la mirava abans. Ho sento, em veig incapaç de suportar tanta foscor, tanta nit...
11/02/2016
“Et noto distant, com si no t'importés. Per cada pregunta que et faig em soltes una resposta precuinada, buida, ratllant el sense sentit. Et mantens a la defensiva, com esperant un atac meu. Només vull atenció...”