Jump to navigation
Advertència! aquest article té un to humorístic. No pretén, en cap cas, suplantar creences ni seduir al lector en l’adquisició d’una nova espiritualitat. És més, pot arribar a ferir la sensibilitat...
Va anem per feina! La hipòtesis que es vol defensar és que l’ànima no habita on ens pensem sinó que transita pel cos humà. No té un lloc fix i, a diferència del que pensava Plató, l’ànima no sobreviu al cos sinó que és el cos el que sobreviu a les diferents ànimes que tenim. Si algú ha sentit mai la frase “canvies d’opinió cada vegada que vas al lavabo” que sàpiga que aquesta frase és del tot certa, i si es canvia d’opinió és degut a que en aquest lloc és on se solen expulsar les restes de l’ànima agonitzant. Per tant ànima nova vida nova.
Definitivament l’ànima és excremental. Allò que ens dóna vida té a veure amb aquesta entitat que sol ser depreciada però que sovint serveix per nodrir un munt d’éssers vius. Ànima, principi immaterial i invisible, s’objectarà. La part excrementícia només n’és la seva carcassa tot i que sovint per l’anus es podria arribar a expulsar la mateixa ànima sense la carcassa amb freqüència proferint uns sorolls estridents.
Per a qui ho dubti cal saber que el terme “escatologia” sol anar referit tant a l’skatos (excrements) com a l’ésjatos (vida després de la mort). Hom objectarà que l’ànima hauria de ser noble però perquè ha de ser noble la part incorpòria si la corpòria no ho és? Primer és el cos i després se l’ànima i sinó com potser que de l’aigua (materia) puguin arribar a animar-se bitxos d’una fragilitat tan impressionant?
“El culo parece condenado a sustentar su existencia en la oscuridad, como si fuera el clochard entre las partes del cuerpo. Es el idiota real de la familia. Sin embargo, sería un milagro si esta oveja negra del cuerpo no tuviera su propia opinión sobre todo lo que pasa en las regiones superiores, igual que a menudo los desclasados echan la mirada más atenta a la gente de las clases altas. Si la cabeza trabase conversación sólo una vez con su antípoda, entonces ésta sería la primera en sacarle la lengua, si es que tuviera. (...) el culo diría a las esferas superiores: me parece que nuestra relación mutua está cagada.”
Peter Sloterdijk, Crítica de la razón cínica, plana 237.
L’ànima no pot ser mai mostrada perquè provocaria malestar. Només un mateix pot arribar a mirar la seva ànima sense torbar-se. És una pràctica habitual fer-ne anàlisi d’aquesta perquè se sap que si la carcassa de l’ànima no té bona pinta és que el nostre cos té un problema. Ella és el mesurador del nostre benestar.
Quan s’està al lavabo es produeix un estat d’excepció. Tots els mals marxen i la reflexió fa acte de presència. És repassa la vida, o s’aprofita per descansar uns segons, per llegir o per dedicar-se un temps primordial a un mateix. Hi ha més espiritualitat a un lavabo que a una capella catòlica perquè al lavabo un no es pot mentir a sí mateix, la seva veritat apareix nua mentre que en un acte religiós la gent sol vestir-se amb les seves millors gales i es maquilla per semblar allò que no és.
Ens disfressem de sers supramundans i amb pretensions de noblesa tot oblidant que som capaços de posar les nostres natges a un polyklean i d’això n’és capaç tothom perquè el cul és la demostració de que en realitat tots som iguals, que estem igual de desprotegits i que la pretensió de fonamentar una teoria de l’ànima més noble només serveix perquè els qui s’han inventat tal cabòria puguin expulsar les seves ànimes en capelles d’or o en santuaris privilegiats; i això ho solen fer a costelles dels culs dels demés.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.