L'hora dels vençuts

De vegades la realitat crema, allò que veiem fa mal i tendim a apartar la mirada. De vegades allò que fa mal penetra, i per molt que tanquem els ulls roman allí, com si traspassés les nostres parpelles, com si la nostra ànima no pogués tancar mai els ulls. Hi ha realitats que converteixen el nostre entorns en una catàstrofe i ens sentim naufragar enmig d'un mar immens.

Vull parlar de dolor, perquè veig que el meu entorn sofreix i perquè sembla que, situats en el racionalisme del segle XVII les emocions i els sentiments no són agraïts d'expressar, sobretot si no són positius. Si hi ha malestar i el silenci l'acompanya és que hi ha quelcom que no funciona. Apareix l'angoixa i el sentiment de culpa i tot empitjora.

Em provoca dolor veure el meu entorn sofrir. Com s'instal·len al cervell els pensaments relacionats amb la impotència i el desànim? Doncs amb la manca d'expectatives i amb el sentiment de què els altres no són aliats, sinó coneguts o, en el pitjor dels casos, rivals. Aquests dos aspectes estan molt relacionats no només amb la crisi sinó amb la manera de gestionar-la.

M'imagino un vaixell, que no va enlloc. El capità crida a la fraternitat i anima a la tripulació a romandre unida, ell capitanejarà però a part d'això no s'assegurarà cap privilegi per damunt de la resta. El carisma d'un líder sol fer més digerible el sofriment d'aquells qui el segueixen. La tempesta angoixa, la companyia alleuja i manté esperances.

Tornem a un altre vaixell, al Titànic. Els rics salpaven als bots salvavides. Els pobres, deixats de la mà de Déu eren oblidats i es generava l'estat d'excepció. L'esperit individualista, des de la construcció, fins a l'enfonsament del vaixell són una mostra de com se solen fer les coses al món occidental. Avui per a mi i demà tinc el dia molt complicat!

Des de fa temps que vivim en un Titànic que amenaça enfonsament i que fa aigües per tot arreu. També sembla que no hi ha prou salvavides per a tothom però molta gent pensa que s'acabarà salvant, deixant passar les hores. Romandre quiet, amagar-se de la intempèrie per sortir en el moment oportú i saltar a la barca dels salvats és la tàctica actual enfront la crisi. Callar és el pa de cada dia davant les injustícies. Potser callant ens salvarem, pensem.

Mentre, els capitans, parlen als passatgers de manera altiva i desafiant, distanciant-se dels seus sofriments, sense involucrar-se i sense mostrar cap tipus de sentiment d'empatia. Els aspirants a capitans també sembla que estan més centrats en ocupar el seu lloc que en ajudar a salvar aigües. Jo no aconsegueixo veure en Rajoy ni en la majoria de polítics d'altes esferes salvadors de la societat. Ells volen salvar l'Estat. Sembla que els importi un cogombre que el vaixell que ¿capitanegen?, anomenat Espanya, se quedi sense tripulació. Lo important per a ells és el vaixell tot i que dins només hi quedin ells. Però no paren compte en què quan un vaixell se queda sense mans per a remar, només queden els que ni per casualitat es permetrien el luxe d'embrutar-se fent servir les mans.

Deixant de banda les comparatives marítimes també cal dir que moltes empreses agafen com la crisi com a pretext per anar fent créixer els seus ingressos i reduir els dels seus treballadors al mateix temps. Les amenaces i temors fan acte de presència en temps en què el treball és vist com un privilegi a l'abast de pocs. D'altres empreses, sovint les més petites, es veuen obligades a treballar reduint costos i empitjorant al mateix temps condicions. Sembla ser que impera la llei del més fort. Com si una epidèmia moral se'n volgués encarregar d'eliminar als més dèbils. Les depressions, desnonaments, angoixes, ansietats i suïcidis afloren.

Em fa mal veure al meu pare amb depressió veient com les condicions laborals li han fet agafar temor del futur tot pensant que la cosa només empitjorarà i que potser ens les haurem de veure molt crues. També em sap greu sentir com la gent del meu entorn sent angoixa i no s'atreveix a manifestar-ho per por de perdre la feina.

No parlo des del sofriment ni des del ressentiment. Sinó des de la reflexió d'aquell que es mira les coses des de certa distància però exposat, sense amagar-se. No cal dir que hi ha moltes empreses honestes i que tracten al treballador de la millor manera que poden (tenint en compte la situació actual), d'altres s'aprofiten i ajuden a fer-nos mal. El mateix penso de certs polítics, n'hi ha d'honestos.

També vull dir que un President no és només un gestor de recursos, sinó que hauria de ser el primer de tots a donar la cara humilment, a afrontar els perills i a transmetre seguretat. Les persones grises no poden ser mai líders, no ho haurien de ser perquè se sap que davant d'una tempesta seran els primers d'amagar-se. I si cal saltaran al bot salvavides i marxaran abans de què ningú s'hi pugui sumar. Aquesta és, almenys, la sensació que en tinc.

Són temps interessants d'analitzar però allò interessant és complicat de viure.