La nena era jo, o misèries de la incomprensió

“Després de 3 setmanes suportant aquells ruixats, tota la comunitat va acceptar la decisió d'abandonar el seu refugi subterrani i marxar a viure definitivament en un altre indret. No només ruixats, també incendis i desaparicions misterioses havien començat a delmar significativament tant la comunitat com les seves esperances. 

El trasllat fou molt dur. Era el final de l'hivern i només es pogueren emportar les poques reserves d'aliments que els hi quedaven. Després tocaria elaborar noves construccions per poder instal·lar-s'hi. 

Pel camí es perderen algunes vides més. Tot fou molt estrany. Ara el sol irradiava una llum esplendorosa, ara un altre aiguat fortuït els sorprenia i desenes de vides s'esmunyien sobtadament. Si calien tones d'esperança, aquesta va arribar com un miracle en forma de turó.

Allà dalt l'aigua no faria els estralls que havia provocat a la planícia. Almenys això era el que es pensava. Només 2 dies després d'arribar i començar a instal·lar-s'hi, bruuuum, aigua, aigua i més aigua. Vides, vides i més vides perdudes. Foc i flames.

El desconsol, la desesperació i el pessimisme devoraven més vides que el mateix foc o la mateixa aigua. És començà a pensar que allò era una maledicció o potser que algú de la seva comunitat havia enutjat els Déus. Suïcidis i ofrenes se succeïren. Fins i tot intents de revolució per canviar de reina. La milícia s'enfrontà a la població que havia començat a recol·lectar incansablement per satisfer a les més temudes que mai divinitats.

El que cap formigueta, ni tan sols la més sàvia, havia sigut capaç d'arribar a albirar és que al descampat on vivien, una nena entremaliada havia començat a gaudir jugant amb les seves menudes vides.” - acabà explicant la iaia a l'Eva.

I quina és la moralina d'això? - li preguntà la neta amb una mirada intensa i curiosa.

Doncs que la nena era jo i voldria que em perdonessis per haver matat les formigues.