,
09/01/2021 - 00:00
Filosofia
La nena era jo
Foto:
Dibuix: Toni Ruiz

La nena era jo, o misèries de la incomprensió

“Després de 3 setmanes suportant aquells ruixats, tota la comunitat va acceptar la decisió d'abandonar el seu refugi subterrani i marxar a viure definitivament en un altre indret. No només ruixats, també incendis i desaparicions misterioses havien començat a delmar significativament tant la comunitat com les seves esperances. 

El trasllat fou molt dur. Era el final de l'hivern i només es pogueren emportar les poques reserves d'aliments que els hi quedaven. Després tocaria elaborar noves construccions per poder instal·lar-s'hi. 

Pel camí es perderen algunes vides més. Tot fou molt estrany. Ara el sol irradiava una llum esplendorosa, ara un altre aiguat fortuït els sorprenia i desenes de vides s'esmunyien sobtadament. Si calien tones d'esperança, aquesta va arribar com un miracle en forma de turó.

Allà dalt l'aigua no faria els estralls que havia provocat a la planícia. Almenys això era el que es pensava. Només 2 dies després d'arribar i començar a instal·lar-s'hi, bruuuum, aigua, aigua i més aigua. Vides, vides i més vides perdudes. Foc i flames.

El desconsol, la desesperació i el pessimisme devoraven més vides que el mateix foc o la mateixa aigua. És començà a pensar que allò era una maledicció o potser que algú de la seva comunitat havia enutjat els Déus. Suïcidis i ofrenes se succeïren. Fins i tot intents de revolució per canviar de reina. La milícia s'enfrontà a la població que havia començat a recol·lectar incansablement per satisfer a les més temudes que mai divinitats.

El que cap formigueta, ni tan sols la més sàvia, havia sigut capaç d'arribar a albirar és que al descampat on vivien, una nena entremaliada havia començat a gaudir jugant amb les seves menudes vides.” - acabà explicant la iaia a l'Eva.

I quina és la moralina d'això? - li preguntà la neta amb una mirada intensa i curiosa.

Doncs que la nena era jo i voldria que em perdonessis per haver matat les formigues.

 
*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

02/03/2014 - 16:37
Feia 6 anys que no em disfressava. La darrera vegada fou d’un súper heroi que portava martell. Si penseu en Thor esteu equivocats.
13/02/2014 - 14:12
La meua taula, la meua nit. Tota l’habitació envoltada de llibres. Alguns de devorats i d’altres que esperen pacientment a què en tingui ganes d’ells.
28/01/2014 - 14:39
El meu poble és singular, altament únic pel que fa a les olors. Alguns dies, depenent d'on bufi el vent olorarà a fleca.
16/01/2014 - 15:30
Hi anirem tots vestits de negre, planyerem no haver-te ajudat amb totes les nostres forces. T’encendrem una vela. Plourà, sí, això. Plourà ben fort i les gotes d’aigua caigudes del cel es confondran amb les dels nostres ulls.
30/12/2013 - 13:40
Tots som antiavortistes. D’això no en tinc cap mena de dubte. És per això que considero la postura del Govern Central totalment errònia envers aquest tema. Pitjor, és mentidera.
16/12/2013 - 15:12
Em vaig topar amb una excompanya de classe i portava un xiquet als braços, i el temps se’m va tirar a sobre. No recordo quin dia era exactament però alguna cosa que no sabria descriure em va mossegar.
04/12/2013 - 14:13
Al llarg de la vida guanyarem i perdrem amics. Molts arribaran i marxaran sense quasi fer soroll, d'altres ens impactaran o bé quan els coneixem o bé quan s'allunyin de nosaltres.