,
04/02/2013
Filosofia

Lance Armstrong, el meu congènere

 

Que què em sembla el Tour de França?  Doncs a mi em sembla una activitat representativa del capitalisme que estem vivint. Una empresa inverteix molts diners en una activitat i damunt lluita contra un tou d’empreses per quedar la primera i guanyar així prestigi i molts més diners. Una competició és un enfrontament, una lluita i potser fins i tot una guerra.

Per entendre com funciona una competició només cal dir que tothom farà tot allò que estigui dintre de les seues mans per guanyar al rival. La gent que té tendències competitives no es conforma amb ser el número 2 ni el número 3. Qui competeix vol quedar primer i, si potser, el primer de tots els temps.

Com s’ho farà? Doncs anant al límit, buscant els entrenaments més sofisticats, buscant interpretar les lleis per tal de trobar buits legals on poder anar més enllà. També es buscaran mètodes de potenciació que els portaran al límit. Quan es competeix i s’és competidor un pensa que l’altra persona farà lo possible i l’impossible per arribar a l’estat òptim, lo legal i lo a-legal  per ser el millor.

D’aquest factor en sap molt John Nash. Tota persona contraposada a una altra es posa en la pell de l’altra persona i actua en conseqüència intentant posar-se a la seua altura, igualant-la. Posem l’exemple d’una guerra per tal d’il·lustrar-ho.  Estats Units i la Unió Soviètica. Rivals, competidors, ambdós volien la sobirania mundial. Els nord-americans, pensant que ells eren una potència impressionant i sabent que URSS també, van decidir que s’havien d’armar més i millor perquè de ben segur que els soviètics ho farien. Posant-se en la pell de l’altre l’equiparen.

Però aquest desplegament es dóna ad infinitum. L’equilibri de Nash sempre es produeix arribant al límit, on ja ningú es pot armar més i on ja ningú pot anar més enllà. Allò que tenim és una pau armada en cas d’una guerra i, en una competició de ciclistes, els tenim tots dopats perquè si un no es dopa i els altres sí té les de perdre el que no ho fa i, per l’equilibri de Nash, un pensa que ell serà l’únic estúpid que no ho farà i per tant ho fa. La por de ser el perdedor o de ser l’únic que segueix la llei, o la por de no estar a l’altura fa que tots anem fins al límit. L’equilibri de Nash es fomenta en la por a perdre i en l’instint de conservació. I la nostra cultura capitalista fomenta aquest model.

La confrontació ofereix un model espectacular però a la llarga dóna resultats prou negatius. A les guerres deixa tolits, a les competicions esportives deixa lesionats crònics i psicològics. Un esportista d’elit, en la majoria d’esports, acabarà la seua carrera amb un tou de lesions petites i alguna de greu. Se’l farà treballar psicològicament més enllà dels seus límits i tret del futbol, bàsquet, fórmula 1 i el ciclisme viurà amb un sou prou baix com per no tenir la vida assegurada després de la seua carrera, a menys que sigui un súper destacat.

Però el Tour a mi no em sembla tan grotesc com els Jocs Olímpics. Als jocs olímpics són els Estats i no les empreses privades qui fan aquesta funció. L’Estat deixa la seua funció de proveir al poble i es proveeix del poble. Cria superdotats i els enfronta contra d’altres. Els llença a l’arena d’una guerra dissimulada. Perquè allò que compta dels Jocs Olímpics és l’orgull d’un país. Mostrar la seua fortalesa davant dels altres, mostrar que es tenen als millors atletes i “súper-homes” del Planeta. Cria i domesticació competitiva. Això és el que ens trobem. Guerres que no són guerres. Guerres simbòliques. Un predomini mundial en algun àmbit. Model competitiu. Agressiu, perquè fa que competim contra els altres i aquest tipus de mesura és nefasta. Un hauria de lluitar per superar-se a sí mateix. No hauria de buscar comparacions.

Les empreses busquen les confrontacions perquè qui crea confrontacions crea malestar i només troba el benestar amb la victòria contra d’altres. Això genera agressivitat. Un Estat hauria de gastar els seus diners millorant l’esport saludable de la gent de carrer, no dels esportistes d’elit i això hauria de ser així perquè el primer només competeix per intentar superar-se però no ho farà, si és mínimament intel·ligent, de manera que perjudiqui el seu cos.

Aquell que perjudica el seu cos per ser el número 1 ho fa contaminat per l’esperit de confrontació. El model educatiu actual és una mica així.  Cal invertir en la sanitat i no en competitivitat malsana. O dit d’una altra manera diferent: es pot mirar de competir per ser els millors en cooperació i en buscar el benestar dels demés i nostre, a la inversa del que fan, per exemple, les comunitats autònomes  que es barallen entre sí per desbancar a les seues germanes, ignorant que cooperant arribarien més lluny.  Dit això. Les empreses privades que facin el que vulguin, el que em sembla criminal és que ho facin les públiques. Dit això també, és normal que els esportistes es dopin, el model així ho demana. Dit això, cal canviar el model perquè això no succeeixi. Per últim, dit tot lo anterior, a mi el Tour no m’interessa com a esport sinó com a paradigma /exemple de la societat actual.

 Armstrong és un símptoma, el símptoma d’un model de persona elaborat per l’ideal empresarial. Així que, com m’agrada analitzar símptomes, mentre aquests no els produeixin els Governs, no m’hi posaré en la seua contra, em dedicaré a analitzar per quin motiu sorgeixen i per quin motiu es mantenen. I en aquest cas el Tour em sembla genial per mostrar que si tenim una societat que es dedica a veure als altres com a rivals perillosos que ens posaran pedres a les sabates, que veu a una persona com un recurs, que entén que som números prescindibles i destriables, doncs tindrem aquests tipus d’esports. Ni més ni menys. Braç fort, sí, però ment dèbil. Això és Armstrong, així volen que siguem nosaltres.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.

11/09/2016
Escena 1: Por  -Senyora, em sento estúpid.  -Ho és, no ho dubti. 
25/08/2016
Com si estigués prenyat d'impossibles sempre m'han agradat les hipèrboles, fins a tal punt de desconcertar a propis i a estranys.
12/08/2016
El linkedin em deixa sorprès. La promoció que en fa de saber vendre la moto és genial. Al cap i a la fi intueixo que tothom ens estem convertint en comercials, almenys en comercials de nosaltres mateixos. Potser ens estem convertint en producte.
30/06/2016
El compàs, amb totes les seves dèries, lluitava per girar amb la gràcia de la ballaruga. Li semblava que la seva dansa imitava hiperbòlicament els moviments de la Terra. La seva finor l'enamorava.
26/05/2016
Començo aquest post amb certa temor. La temor d'aquell que sap que pot rebre pals per totes bandes. Potser m'ho mereixo per intentar reflexionar més que opinar i sobretot per intentar entendre. 
21/04/2016
T'ho dic sincerament. Aquesta nit la lluna ha començat a molestar-me. Tan grossa, tan granulada... No sé què ha passat però ja no sé mirar-la com me la mirava abans. Ho sento, em veig incapaç de suportar tanta foscor, tanta nit...
11/02/2016
“Et noto distant, com si no t'importés. Per cada pregunta que et faig em soltes una resposta precuinada, buida, ratllant el sense sentit. Et mantens a la defensiva, com esperant un atac meu. Només vull atenció...”