Jump to navigation
Com que considero que la filosofia ha d'obrir perspectives noves a l'hora d'enfocar les diverses problemàtiques amb que ens les hem de tenir res millor que oferir a diferents filòsofs i amics l'oportunitat d'aparèixer en aquest petit racó. En aquest cas vos deixo amb un article de Núria Curto; Màster i Llicenciada en filosofia per la UB, tortosina i companya transeünt d'aquesta tranquilitat de saber que tens algú al teu costat.
APRENDRE A VIURE EL PRESENT per Núria Curto
Deliciosa percepció la de qui es mou perquè sent, la de qui sent perquè es mou. ¿Podríeu imaginar un món sense ocells? Imagina que no hi hagués cap criatura al món que celebrés la sortida del sol tot cantant cada matí; o imagina que no hi hagués cap criatura al món que ens ensenyés que es possible obrir les ales malgrat – i gràcies a – que ens colpegi el vent.
Jo vull ser un ocell i saber viure el present.
En una època d’acceleració tecnològica, de convergència digital i de mercantilització generalitzada de béns materials i immaterials; l’ésser humà circula com desenvolupant estranyes funcions estratègiques que el fan ser més semblant a una màquina que a un ésser viu. És així com repetides vegades em dic “avui ja no vivim, tan sols, subsistim”. En nom de l’intel·lectualisme: “el progrés”...
Tan és així que hem acabat oblidant que el món és benèvol i odiós, violent i confortable, lliure i dèspota; molt abans de que sigui matemàticament qualificat. Tenim més certesa en la nostra arquitectura teòrica que amb allò que és sentit, ¡com si ens haguessin anestesiat! Se’ns ha alertat amb tanta insistència de l’aspecte obscur i sord del regne del sensible que hem acabat per alçar un dualisme irrevocable: la raó i els sentits, dues fonts de coneixement per a dues realitats de complexió totalment oposada. ¿Però, què es pot pensar amb quelcom que no hagi sigut sentit abans? ¿Què hi ha una realitat que es pensa i una que se sent? Per a mi, haver separat la raó dels sentits és haver retallat el valor real de la vida, vet aquí el motiu d’aquest escrit.
Xarxes i pantalles són un exemple de la nostra projecció intel·lectual; un món cada cop més agut, enginyós, perspicaç, talentós... però, també, més paradoxal: cada dia ens cal menys espai i esforç per poder comunicar-nos i relacionar-nos amb el món. Vet aquí un món desnaturalitzat. Desnaturar-lo ha sigut oblidar que tota experiència neix de la terra, de l’aire i de la llum; ha sigut jerarquitzar i dividir les nostres capacitats de relació amb la realitat, tot apostant per l’espai lògic de les raons. Desnaturem la vida quan desconfíem dels sentits i, còmodament apostem per les nostres rutines teòriques. Desnaturem la vida quan ens acostumem a la hipnosi de la societat contemporània, que ens aboca a creure amb un pensament que pot funcionar autosuficientment, és a dir, aïllat del que passa enfora, per la nostra pell, esdevenint així mer magatzem, mort.
I si poguessis tancar els ulls durant uns minuts, escoltaries el present. Percebries que ets només perquè ja estàs sent. Un no és, un s’és: sentit i pensament units en una sola forma de relació, ets perquè sents i sents perquè ets. Pensar i sentir han de formar part d’un mateix moviment.
Sospito que, arribats fins aquest punt, tots podem començar a comprendre que no viurem més plenament per treballar més, per fer més coses, per ser màquines que acompleixen totes les seves responsabilitats, ¿per què no canviem la mesura quantitativa de les nostres vides i apostem per una de qualitativa? ¿Per què no entenem que la vida és només si és present i, per tant, si és viva? Us animo a tornar a sentir la vida; cultivem de nou els nostres sentits, que no són l’herència de la forma més baixa de la vida animal, sinó la condició essencial per poder relacionar-nos vitalment amb el món. Potser caldria deixar de viure en nom d’unes veritats fixades i permetre fluir el bull de la vida i del món; seria alguna cosa així com viure amb el cor a la boca, unint per sempre més el pensament amb el sentir.
Sigueu sincers i permeteu que la vostra vida estigui plena d’accions tant delicioses i espontànies com quan feu néixer en vosaltres un somriure quan veieu algú estimat; somric perquè sento i penso en un mateix instant.
Torneu a cantar i a obrir les ales; balleu la vostra vida.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
