Jump to navigation
Fa mesos que em costa escriure articles pròpiament filosòfics. El meu conatus està tendint cap a la ficció i la poesia i, tot i que en la primera branca em sento molt còmode, en la segona em sento com en una camisa d’onze vares.
Després d’un recolliment necessari, i veient el rumb que està agafant aquest món nostre, he notat que m’apetia més obrir possibilitats que no pas determinar. La poesia i la ficció tenen quelcom que s’escapa de les mans, mentre que la filosofia i l’argumentació semblen acotar la realitat simbòlica i imaginària.
És cert que necessitem filòsofs i analistes que ens expliquen i orienten, però no ho és menys que una vegada aquests hagin explicat per on van els trets, el sistema s’apropiarà de les seves reflexions i les neutralitzarà convertint-les en mercaderies per consumir. Almenys és així com ho veig ara mateix.
Fixem-nos, per exemple, amb el manifest “Indigneu-vos” d’Stéphane Hessel. Semblava que allò calaria. Les llibreries i editorials en van treure profit i fins i tot va sorgir-ne un 15M que tanmateix acabaria sent neutralitzat una vegada constituït en partit polític. La crítica s’està quedant arraconada a l’àmbit de la teoria. I sembla que la única manera de canviar les coses sigui fer retuits o compartir frases prefabricades a les xarxes i que tindrien la única funció de fer-nos desfogar.
Ens havien fet creure que saber és poder. Ha quedat ben palès, no obstant, que hi ha un abisme entre saber que quelcom va malament i saber com poder canviar-ho. Anem acumulant sabers com qui acumula sabates, rellotges, llibres o “moments”. Però no ens acabem d’empoderar.
Rebem un munt d’instruccions i d’imperatius cada dia que ens diuen, no només, què hem de desitjar sinó que també com hem de fer-ho. Cal potser perdre discurs per tornar a albirar quelcom nou. Ara mateix, els antisistema que dominen el sistema també controlen el llenguatge dels filòsofs postmoderns. L’eina dels dèbils s’està començant a utilitzar contra aquests últims per part dels poderosos. Victòria pírrica de Derrida i Foucault.
Cal potser fer una escombrada de pensaments. Cal meditar i deixar la ment en blanc. I la poesia em sembla, en aquest sentit, el més semblant a començar de nou. Tot i que trontollo en ella, fa temps que m’apeteix escriure’n, sense saber ben bé què dir. La única voluntat: obrir món, obrir llenguatge en canal i deixar de donar receptes per a les persones.
Així que aquí us deixo tres dels darrers intents de poema que he escrit. Gràcies surtdecasa.cat per permetre’m mantenir el petit blog que és Filosofia 200mg tot i que ara mateix tingui més ganes d’expressar poesia que assajos.
Temporada baixa
Dubto de tot. Estic fet un saquet d'espirals de silencis i de pessics al cervell. Hi ha un concert, un saxo accelera i jo hi vaig amb ell. Trampejo la vida i caic cap al cel. Em menjo dos núvols i oblido les regles, em venç la gravetat. Jo vull tornar a aprendre l'art de somriure i és aquí on estic; enganxant un diumenge, a un dilluns al•lèrgic al vi
El meu cos és exèrcit
He vist l'hivern fent niu al meu cap. Una oreneta fugia d'ell i s'hi amagava al meu pit buscant fronteres temperades. La dona vella que són les meves mans ha començat a explicar-me que és difícil veure primaveres però que l'estiu és un bon aliat. Als meus peus, on hi ha infància, el silenci s'hi fa un racó i la veu càlida se'l mira, l'atén, corre i, despistant-lo, li fa petons. No sabria com dir qui ha als llavis. Potser els meus avis abraçant-me, potser serem, en un futur, tu i jo. I a les orelles els savis. Ara escolto... Qui em parlen són Epictet i Plató
Aproximació a certa llibertat
Les meves idees no són meves. Podria no haver-les parit jo que brollarien igualment d'altres caps. Els conceptes busquen cervells per parasitar-los durant un cert temps i així madurar, però sempre per néixer. Sent tempesta la persona qui se nega la condició de prenyada de la poesia. Qui es tanca al món i no vol obrir-lo nota les patades de vocals al cervell i també de vocatius en estampida. Alliberar idees és l'únic que podem fer perquè si no ho fem nosaltres mateixos qui sap de quin cap acabaran sortint. Potser terratrèmols o huracans. Potser, llavors, presons i sangoneres.
Roman Aixendri Cugat va néixer molt jove, a l'edat de zero anys. A mesura que s'anava fent gran s'anava preguntant cada vegada més coses, fins que un dia es va trobar dins de la facultat de filosofia, i després a la de comunicació audiovisual cosa que li provocà més dubtes. Quan no dubta se posa a escriure i viceversa.
