Una àngel ha vingut a veure'm

De menut era un poruc. Tant, que vaig haver d'anar a una psicòloga especialitzada en fòbies per tractar la meva por irracional als extraterrestres. Bé, irracional tampoc ho era. Vull dir que darrere de casa meva hi havia un camp de futbol enorme, ideal per l'aterratge dels OVNIS i l'enllumenat del poble no era la hòstia en aquell moment. Ideal per a passar desapercebuts. Factors que, segons els informatius de TVE de l'època, solien augmentar l'aparició d'aquestes naus espacials.

Doncs en les meves visites a la psicòloga, jo tenia uns 9 o 10 anys, vaig descobrir que tenia tendència a la filosofia. És a dir, a separar-me de la societat, a viure des de la barrera, a no integrar-me en el col·lectiu. Era un petit Sòcrates (amb perdó del filòsof) hiper al·lucinat. En tots els dibuixos que realitzava apareixia jo separat de la resta, sempre. Jo observava els meus cosins jugant a futbol, la meva família somrient,...

És difícil d'explicar, vivia de manera distanciada els fets socials i estava sempre atent a perills que la resta de la gent no veia. Abans els OVNIS, ara les ideologies. Ambdós imperceptibles però amb la capacitat de xuclar-te el cervell i alienar-te.

Aquesta distanciació connatural en mi, genètica, em va constituir com a ésser cercador de cavernes a analitzar, de col·lectius a observar per poder extreure'n patrons de conducta, analitzar-ne la seva viabilitat i vitalitat i poder marcar una ruta. La filosofia fou la meva brúixola en el camí d'anada al món de les idees.

El problema arriba quan el distanciament inherent esdevé una fortalesa infranquejable. Quan ningú pot traspassar els murs que has aixecat te n'adones que la por no pot ser motor de la filosofia. Ho ha de ser la vida. És aquí quan me va començar a interessar amb força la filosofia gestual de Diògenes, les caminades de Nietzsche, el tarannà amable de María Zambrano. La idea era la següent: si es vol destruir un miratge, abans s'ha de crear un imaginari millor, més vital. Sinó, tot es converteix en un descampat.

Fa temps que no em fan por els extraterrestres, segurament els terrestres podem ser molt més perillosos. Les nits, ara, em permeten somiar i tenir malsons. Al·lucinatòries nocturnes i oníriques que són camí d'aprenentatge.

Fa nits que somio amb un àngel, un àngel amb sexe, una àngel més ben dit. S'obre el sostre de la meva habitació hi apareix sobtadament. Desplega les ales i un magnífic vol l'aproxima a mi. M'abraça i jo a ella, tot notant la força d'aquest gest de resistència afable. Em fa alçar el vol, me la quedo mirant tot embadalit. No entenc res. Una àngel m'abraça i no em fa temor que m'abdueixi. Quan estem a uns quilòmetres d'alçada em fa un petó i m'amolla. Caic precipitat cap al terra. No entenc res. “No desitgis que ningú sigui les teves ales i aprèn a aterrar” em diu. Tot seguit desperto amb la sensació d'haver assistit a una classe magistral de filosofia, sensitiva i sense idees.

Aprendre a aterrar vol dir, aprendre a aproximar-se a la gent, a disminuir distàncies, a no prendre mal quan les coses no van bé, a exercitar l'estil,...

Una àngel ha baixat a veure'm i la nit s'ha convertit en una arca de Noè on hi cabien tots els aterratges del món.