Francesc Millan t’ha afegit a un nou grup de...

Quan estava a punt de descobrir perquè, al llarg dels anys, hem estat tan cruels amb els pobres i innocents habitants de Lepe, el so estrident del meu despertador m’anuncia que, malauradament,  és hora d’aixecar-me. Són les dotze i mitja i, a fora, hauria de fer sol. Sense obrir el llum de l’habitació, busco amb la meva mà dreta el mòbil que hauria d’estar per la tauleta de nit. Fent un esforç excessiu, estiro el meu cos i, com a conseqüència la meva mà, fins identificar la suavitat de la funda de pell que protegeix el meu telèfon. Encara sense obrir el llum i traient-li un alt rendiment al sentit del tacte, el desendollo del carregador i, lentament, el transporto cap a mi. Premo la tecla que encén allò que ara denominem prepotentment el nostre smartphone, i la brillantor que desprèn la seva pantalla em fa tancar, involuntàriament, l’ull esquerre. Poc a poc el torno a obrir i, amb qüestió de segons, m’adapto a aquesta nova situació lumínica. Un cop amb els dos ulls oberts, decideixo entrar al Whatsapp. Incrèdul i pessigant-me per saber si encara estic somiant i, per tant, encara sóc a temps de descobrir el misteri de Lepe, m’adono que no, que tot i no estar totalment despert, ho estic suficientment per saber que no estic dormint i que, com a conseqüència, el que m’està passant és ben real. Un altre cop. Dos més i amb aquests ja en van un total de trenta-dos...

Com a persona educada i correcta que, de tant en tant, intento ser, no puc obviar-los... suposo que algun dia m’ho hauria de plantejar, pegar un cop damunt la taula: renunciar a ells, apartar-los del meu dia a dia i intentar viure una mica més en pau. Ara per ara, quelcom m’anuncia que no és el moment. Per tant, hauré de resignar-me i seguir formant part d’aquests dos nous grups de whatsapp als quals m’acaben d’afegir. Finalment, més per curiositat que per interès, em decideixo a descobrir què i qui seran els nous acompanyats del meu dia a dia digital, qui formarà part del meu trenta-dosè grup de whatsapp que, actualment (suposo que demà el nombre ja haurà canviat), tinc a la meva llista. “Benvinguts” penso mentre clico damunt d’un dels grups en qüestió, titulat irònicament “We love fonaments”. L’administrador-jefe explica que aquest grup s’ha creat amb la intenció de resoldre dubtes, plantejar qüestions d’una assignatura de la carrera i suposo que, de tant en tant, passar-nos alguna foto graciosa que puguem compartir amb la resta dels nostres grups. Entro a la llista de membres d’aquest col·lectiu digital i, no tan sorprès com al principi, veig que només tinc guardats quatre dels dotze contactes que formen l’equip. Sobreentenc, llavors, que per compartir apunts no és necessari conèixer les persones que s’amaguen darrere d’aquests números. Segurament, si els trobo per classe no els saludaré, però no passa res, sempre els podré localitzar a través del grup del whatsapp... Sense presentar-me, ni tan sols dir un insípid “hola”, tanco el grup i em dirigeixo al segon.

Suposo que la ironia, o l’intent d’ironia, és un requisit bàsic a l’hora de titular un grup de Whatsapp. Aquest es diu “Parella de Tres” i l’acompanya una foto borrosa on, després d’acostar-me a la pantalla del mòbil, m’aconsegueixo identificar. En aquest cas, el percentatge de membres que tinc a la meva agenda de telèfons augmenta, 1 de 2! El Gabri, un amic que fa un any vaig conèixer durant les vacances d’estiu i que, des de llavors, ens hem vist dos o tres cops. A l’altre no el tinc guardat i, per tant, en un primer moment no l’identifico. No tan encuriosit com voldria estar, miro la seva foto de perfil i juntament amb una xicota, qui suposo que deu ser la seva novia, reconec la cara del Robert. Tots tres vam coincidir aquell estiu a la platja però des de llavors mai ens hem tornat a reunir. Suposo que cap de nosaltres ha tingut el suficient interès per fer-ho. Ara però, el Robert, ja que figura com a líder del grup, deu haver tingut la iniciativa i, tal com explica en els seus missatges proposa veure’ns un dia i anar a prendre quelcom, a sopar o, inclús, a sortir de festa junts. A banda d’això, ha adjuntat un vídeo, el qual, suposadament, m’hauria de fer gràcia (un nadó que, amb una veu totalment falsa, mou virtualment la boca per fer veure que diu que s’està cagant en els dilluns i, fins i tot, en els dimarts). Veient com aquest suposat vídeo d’humor no em treu ni el més mínim somriure, tanco la pantalla del mòbil i, inevitablement, penso que, tant ells com jo, sabem que aquest sopar, quedada o el que sigui, mai s’acabarà produint i que, per tant, la llista de grups de whatsapps inútils segueix augmentat.

Dutxant-me, intento repassar un per un els motius que han portat als meus amics, coneguts o desconeguts o, fins i tot a mi, a crear un grup de whatsapp. Decebut, m’adono que més de la meitat dels motius són autèntiques tonteries o que el teixit social que forma cada col·lectiu digital està tacat d’una gran hipocresia, gran fins al punt que no conegui o, més ben dit, no existeixi interès mutu per les nostres vides. Tot i això, no ho volem veure i ens excusem dient que no, que les xarxes socials ens apropen més, ens ajuden a mantenir el contacte, quan, paradoxalment, el fet d’apropar-nos a través d’aquests grups digitals fa que ens allunyem, mica en mica, dels nostres grups més propers o, si més no, que traslladem aquest contacte, que abans era proper, a una vessant digital que ens allunya cada cop més.

Mentre em poso el mòbil a la butxaca, em dirigeixo cap al menjador, i peresós, em llanço al sofà com si portés tot el dia treballant. El rellotge marca les dues menys quart i, automàticament, penso que seria hora d’anar dinant. Amb un moviment ràpid i gairebé mecanitzat, trec el mòbil de la butxaca i de memòria em planto al grup de whatsapp que tinc amb el meu company de pis. Sota el títol de “Pis”, aquest cop no s’entreveu cap rastre d’ironia, s’amaga un grup fet per a dues persones que, plàcidament, comparteixen casa durant tot el curs acadèmic. A la foto una imatge dels dos, quan encara no teníem grup de whatsapp i fèiem sopars de Nadal. Intento recordar a quina hora m’havia dit que vindria a dinar, però veient que no ho faig, ràpidament desisteixo i em decanto per preguntar-li.“Xeic, a quina hora véns a dinar?” li escric afamat, més per compromís que per gana. Tot i que està en línia, la seva resposta no acaba d’arribar i, mentrestant i sense alçar la vista de la pantalla, penso a quina maleïda hora em va dir que tornaria. Veient que no em contesta, li envio una emoticona que, suposadament, simbolitza que tinc gana. Pendent de la seva resposta, poso els peus sobre la taula, sense adonar-me, ni tan sols imaginar-me, que el meu company està assegut al meu costat contestant missatges d’un altre grup de whatsapp.