Relliscades televisives

Estic de vacances, merescudes, com no podia ser d’una altra forma... El dia 22 de desembre vaig fer l’últim examen final del primer trimestre i, com a conseqüència, porto més de deu dies sense agafar un bolígraf. Això de no tocar un bolígraf en totes les vacances m'ho he marcat com una obligació que, poc a poc, s'ha anat convertint gairebé en una obsessió. S'ha convertit en un fet obsessiu fins al punt que l’altre dia vaig anar a posar gasolina al cotxe i la senyora de la gasolinera em volia fer signar el rebut... per un moment, vaig pensar que no tenia escapatòria possible i que em tocaria “pringar”, però quan em dirigia a agafar aquell boli Bic de color blau, una llumeta, que de tant en tant es manifesta al racó més interior del meu ser, es va il·luminar! Al·legant que feia tres dies m’havia trencat el dit petit de la mà dreta jugant a futbol, li vaig fer entendre que m’era del tot impossible agafar el bolígraf i signar el paper, ja que la dreta era la meva mà menys dolenta pel que fa a l’escriptura. Ella, ràpidament s’ho va creure i em va dir que no hi havia cap problema, que podia marxar sense signar. La seva cara,  però, va canviar del tot quan jo i, sobretot, la meva llumeta vam deixar de funcionar i, com aquell que no té com a hàbit el fet de pensar, la vaig saludar efusivament amb la meva mà dreta per acomiadar-me, evidenciant que estava tan o més sana que l’esquerra. Tot aquest rotllo us l’explico per deixar-vos clar que estic de vacances i que, per tant, avui no us parlaré de res relacionat amb la meva bona vida d’estudiant, avui no toca! No fos cas que em toqués agafar un bolígraf abans del dia 7 de gener...

Tres encarregats de seguretat corren darrere d’un noi  de no més de vint-i-cinc anys. Ell, llevat d’unes esportives blanques, va totalment nu. Els vigilants, la forma física dels quals delata que no estan acostumats a dur a terme aquestes carreres furtives, intenten retenir el jove, que ja comença a córrer d’una forma burlesca al veure que ningú és capaç d’atrapar-lo. Quan un dels tres “caçadors” sembla que està a punt d’enxampar-lo, a l’últim moment rellisca provocant la mofa del públic i del mateix espontani. Seguidament, un dels dos que queden també rellisca. Això provoca que el jove, emocionat perquè està vivint el seu moment de glòria, es permeti el luxe de començar a fer tombarelles al mig del terreny de joc. El vigilant restant demana ajuda i ràpidament en surten quatre més, tots ells amb una jaqueta fluorescent i amb una panxa que evidencia les poques ganes que tenen de posar-se a córrer darrere d’un tanoca que segurament va ebri a més no poder. Finalment, el jove, cansat d’anar a munt i avall, decideix aturar-se a l’interior de l’àrea petita d’una de les porteries del camp, esperant que, ara sí, els encarregats de seguretat el retinguin i tot l’estadi de futbol l’acomiadi amb una gran ovació. Merescuda després d’haver-los fet passar una divertida estona. Efectivament, el retenen i se l’enduen sota una gran cridòria del públic.

 Aquesta seqüència no forma part de cap pel·lícula d’humor britànica, ni tampoc de cap capítol del nostre amic Mr Bean, no. Aquest seguit d’imatges, cada cop més comunes al món de l’esport, les vaig veure l’altre dia durant el transcurs del partit que enfrontava el Liverpool i el Crystal Palace de la Premier League anglesa. Ja fa temps que aquest fenomen interromp diferents esdeveniments esportius: partits de futbol, de rugby, tenis, i fins i tot, carreres de Formula 1 amb el perill que això comporta. Tots ells busquen el  moment adequat per saltar al determinat terreny de joc i, sota l’atenta mirada d’esportistes i públic, comencen a córrer indistintament esperant que els encarregats de seguretat vinguin darrera d’ells. Aquests buscadors d’efímera fama, moltes vegades, aprofiten la seva intervenció per reivindicar algun tema, altres però, ho fan per la simple emoció d’exhibir-se, per aconseguir una mica de protagonisme, o per haver perdut una juguesca amb els seus companys una nit de borratxera en un bar qualsevol.  

La qüestió és que encara no s’ha trobat la solució per a que aquesta pràctica s’eradiqui, al contrari, cada cop es veu com una cosa més normal, com una forma de ridiculitzar els pobres vigilants de torn que, ofegats i nerviosos, corren darrere d’aquestes criatures esperant atrapar-les algun dia sense quedar en evidència davant els espectadors. Segurament, si aquestes “carreres il·legals” tinguessin un càstig més dur, molts d’aquests buscadors de fama s’ho pensarien dos cops abans de saltar a la gespa, ja que actualment després d’unes poques hores a comissaria queden alliberats, la major de les vegades, sense cap tipus de sanció. Un problema, la solució del qual passa per augmentar la vigilància per tal que aquests altres esportistes no aconsegueixin accedir tan fàcilment al camp o, en cas de fracassar en aquesta primera fase, dictaminar un càstig més dur que faci que saltar a interrompre un esdeveniment esportiu no surti tan a compte.

Ara bé, si cap d’aquestes solucions és factible, seria hora de començar a entrenar físicament els vigilants de seguretat, per així garantir una certa emoció a les carreres ja que, avui en dia, tothom sap que mai acaben atrapant-los; i equipar-los amb botes de tacs que garanteixin que les seves relliscades siguin cosa del passat... Un moment!! no serà que tot això forma part de l’espectacle televisiu? Perquè ara que ho recordo el partit va acabar 0 a 0 i el més destacable, curiosament, va ser la persecució protagonitzada per aquests vigilants passats de pes i de nas vermell.

Degut a que és el primer post de l’any 2015 i que feia gairebé dos mesos que no em passava per aquí (com a conseqüència dels exàmens finals, no sigueu malpensats i deixeu de banda qualsevol altra hipòtesis que pugui justificar la meva absència), aprofito per donar-vos unes bones festes i, sobretot, una feliç entrada d’any. Espero i desitjo que tot allò positiu que us regali aquest 2015 ho pugueu compartir amb les persones que més estimeu, que al cap i a la fi, és allò més important que tenim!