Un dijous d'octubre qualsevol

Ens vam conèixer al mirador de Colom un dijous d’octubre qualsevol. Feia estona que la seva presència m’havia sobtat. Jo portava hores allí, parlant, coneixent i, de tant en tant, intentant convèncer. Fins al moment, cap m’havia agafat la suficient confiança per refiar-se de mi. Paciència…

Insistent com sóc, m’hi vaig acostar. Les nostres mirades es van trobar, i la seva em feia saber que ja sabia al que venia. Potser no era el primer, vaig pensar. Vam estar parlant uns vint minuts, intentant guanyar-me la seva confiança, la seva empatia. No era la primera vegada que em trobava en aquesta situació. La veritat és que m’hi havia trobat bastants cops, suficients per sentir-me còmode amb tot plegat. Parlar-li, explicar-li la meva proposta, fer-li sortir, de tant en tant, un somriure; i, quan notés una certa simpatia de cara a mi, atacar! Fer-ho amb subtilesa, amb elegància, però fer-ho. 

De fet, els dos sabíem allò que jo volia. Li vaig proposar. Al principi, tal i com havia imaginat, no ho veia clar. Dubtava, tenia por. Jo, però, sabia que tot era qüestió de temps. Esperar i insistir. Li va costar una mica, més del normal, però al final va accedir. Ens vam entendre, i a mi aquesta idea m’encantava.
Casa seva estava a deu minuts d’allí; al barri Gòtic.. Junts, hi vam anar… Em va fer esperar una estona al menjador. Mentrestant, va entrar a la seva habitació i, al cap de pocs minuts, hi va sortir amb una toballola de color blau cel que, enrotllada per la cintura, li arribava fins als peus. Va entrar al bany, i el soroll de l’aigua a pressió em va deixar intuir que s’anava a dutxar. Des de dins, em va cridar. Ja estava tot preparat. Entre somriures, em va convidar a entrar a la dutxa. A la dutxa! Trenta minuts després d’haver-nos conegut, ja tenia la seva confiança i, per tant, el més important: poder entrar junts a la seva dutxa. Temps rècord!

Sense treure’s la toballola i seguint les meves ordres, el Moha va encendre i apagar l’aixeta unes tres vegades. La quotidianitat d’aquest pla m’agradava i era idoni per contextualitzar la situació. Seguidament, li vaig demanar, amb la mateixa intenció, que es descalcés unes quantes vegades. Si posava la càmera al terra, la imatge guanyava grandiloqüència, i el moviment dels seus peus, simple però potent, quedava força bé. Quan vam acabar de gravar-lo a la dutxa (sí, no estava sol, també hi era el Ramon, company i amic de la carrera), el vam deixar estar i, per fi, es va poder dutxar, aquest cop de veritat i sense càmeres al davant. A la sortida, tal i com havíem acordat, el podríem gravar mentre ell resava, això sí, sense molestar-lo. 

Eren les nou i deu de la nit i, acompanyat de l’imprescindible Ramon, estàvem a casa del Moha. Un pis petit, fred i atrotinat, perdut per un carrer del barri Gòtic encara més petit, més fred i més atrotinat. El cas és que estàvem fent un reportatge sobre la problemàtica envers els manters i el Top Manta a la ciutat. Des de feia uns mesos, era un tema que havia generat certa polèmica i nosaltres el volíem tractar des d’una persepectiva diferent, més propera. Mirar-ho tot des de la manta, posar-nos en la pell d’un manter: entendre la seva situació, els motius que la generaven i la part humana que l’acompanyava.

Així doncs, aquell mateix dia havíem anat a Drassanes amb aquest objectiu. Després de moltes hores d’intenses negociacions amb una trentena de manters, el Moha va accedir i, finalment, vam trobar la persona que pogués donar vida a les nostres idees, a les nostres inquietuds. El Moha era un noi senegalès de 24 anys. En portava onze a Barcelona i, des de feia dos, treballava al Top Manta. Devia fer una mitja hora que ens coneixíem, però el tio (tot i haver estat dur de pelar) ens havia obert les portes de casa seva, amb naturalitat, desinteressadament i entre somriures i bromes. 

Vam estar una hora i quart gravant, repetint escenes, improvitzant plans… No vam parar. En teoria, vam estar una hora i pico treballant. Ara ho recordo i no puc evitar que se’m dibuixi un somriure a la cara… El reportatge ens ha quedat bé, força bé (evidentemnt, millorable). Però, ara ho recordo i veig que no vam treballar gens; ni cinc minuts. Ara ho recordo i m’adono que vam estar una hora i quart aprenent, coneixent, compartint, rient, i el més important, vivint! Ho vam fer tot entre somriures, entre bromes i complicitat, agraïnt-nos mutuament allò que estàvem vivint. Ens vam oblidar de qui era qui, de que estàvem treballant i vam viure-ho tan intensament com vam poder. I això, amics meus, em va fer feliç. És més, ara, dies després, em segueix fent feliç, molt feliç… perquè, al cap i a la fi, d’això es tracta, de viure i de ser feliç amb allò que un fa.

Per cert, acabo d’escriure això i no puc evitar pensar en el Moha. En ell, en la forma com ens va tractar, en el seu pis petit, fred i atrotinat (que a mi, en aquell moment, em semblava el més encantador de Barcelona), en la felicitat del moment… Ho penso agraït; i ho penso sabent que el pròxim cop que passi per Drassanes, faré el possible per trobar-lo i riure una estona junts. I a la persona que m’acompanyi, li explicaré que aquell noi senegalès de 24 anys ens va obrir les portes de casa seva, ens va ajudar i es va posar a la dutxa només vint minuts després d’haver-nos conegut. I sí, tot això en un magnífic dijous d’octubre qualsevol. Viure!!!