,
20/10/2011
Xina

ajudar o no ajudar

Hi ha coses que passen al món i que no les acabes d’entendre. Però passen. Fa uns dies, vaig llegir una notícia que me va deixar de pedra. No només pel fet en sí i per la desgràcia del final, sinó pel significat implícit que hi ha al darrere.

 

A la Xina, hi passen moltes coses que natros no entenem perquè no deixen de ser part d’una cultura molt diferent a la nostra, però que, d’alguna manera, intentem entendre. Però n’hi ha d’altres, que ni volem, ni podem entendre. Com és l’exemple d’una notícia molt desagradable d’una xiqueta de dos anys, atropellada al mig d’un carrer xinès, i a qui ningú li va semblar important rescatar. Sembla una notícia boja, o fins i tot, de broma, però la realitat no és menys trista que això.

 

 

Jo, personalment, no m’hi he trobat mai en una situació semblant, però tinc més d’un amic que sí que ha experimentat en pròpia pell què és sentir-se completament ignorat, després d’haver patit un accident, per petit que fos. Caure d’una bicicleta al mig del carrer i veure que la gent va caminant pel teu costat sense fer cap angle de compassió. Relliscar a les dutxes del gimnàs, tallar-te un llavi i no poder-te aixecar, i adonar-te que la resta de gent continua fent la seua vida. O entrar al metro, ser empès per la multitut, caure al terra, i que ningú tingue la bondat de donar-te una mà per a aixecar-te.

 

I tot això passa, senzillament, perquè a la Xina hi ha una “teoria” que diu que si ajudes algú que ha patit un accident, te consideraran culpable i hauràs de pagar les conseqüències i despeses. Una teoria que esgarrifa. On queda l’instint d’ajudar a altres persones? On queda la moral altruista de donar un cop de mà? On queda, en poques paraules, “ser persona”?

No ho sé, però espero que tot això canvie en lo temps. Perquè si això és fruit de ser ciutadà d’un país on s’aplica la llei del més fort, o és resultat d’una sang que se’ls ha anat refredant per la corrupció i l’egoisme personal, no l’hi veig gaire sortida.

 

Si la Xina vol ser un país desenvolupat i poderós, hauria de plantejar-se canviar molts aspectes socials, i no només concentrar-se en lo creixement econòmic. Un creixement que, per desgràcia, no fa més persones a les persones, sinó que senzillament, les fa més riques.

 

PD: Deixant de banda la notícia, tinc l’obligació necessària d’anunciar als meus lectors, fidels o no, que he tornat de la Xina. No obstant això, no deixaré d’escriure. A partir d’ara i per un temps, lo meu blog personal serà una anàlisi i reflexió de coses que passen al gran gegant asiàtic, basant-me en la meua pròpia experiència.

 

Gràcies!

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Núria Barberà (Roquetes, 1984) va viure més de 5 anys a la Xina estudiant, aprenent, formant-se i vivint immersa en un país llunyà i gran, molt gran. Després d'enriquir-se tant personalment com professional, va tornar a casa per a establir-se de nou a les Terres de l'Ebre. Ara és emprenedora, i tira endavant una empresa dedicada a les relacions entre la Xina i Catalunya. Voleu saber-ne més? Seguiu-la!

09/01/2014
  M’acabo de canviar de pis. Any nou, vida nova. Si faig una sinècdoque amb el pis com a vida, ja puc dir que he fet cas del refrany.
07/10/2013
“Hola tiets (forma carinyosa amb què els xinesos s’adrecen a les persones adultes amb qui hi ha o hi pot haver certa confiança.), sóc la xicota del Xiao Wang. Ens volem casar d’aquí a poc temps”.
27/08/2013
L’escriptura xinesa. Un tema tan ampli que fa temps que intento inspirar-m’hi per a escriure algun post, i no hi ha manera.
05/07/2013
Mai he sigut una gran experta en les noves tecnologies, ni tampoc he tingut mai les últimes versions dels aparells tecnològics que van sortint al mercat. Al contrari.
30/04/2013
  Demà és el Dia Internacional dels Treballadors.  
16/03/2013