Converses dalt l'avió

Un viatge en avió de Barcelona a la Xina és molt llarg. Moltes hores, seients incòmodes, lavabos petits, menjar millorable, mal de coll, turbulències, xiquets que ploren… i l’element estrella que no pots triar: l’acompanyant.

Lo món dels acompanyants en un viatge llarg dóna molt de si. Te’n poden tocar de silenciosos, de parladors, que s’adormen a sobre teu, que ronquen, que mengen fent sorolls, que van al WC cada mitja hora… O que, sorprenentment, et donen conversa interessant i ajuden a convertir un viatge interminable en un de menys interminable. Perquè interminable sempre ho és. No ens enganyem.

Confesso que a mi no m’entusiasma fer amistats a l’avió. No per res, però prefereixo anar a la meua, mirar pelis, dormir quan vull i desconnectar del món que m’envolta. Però a vegades toca interactuar. I la meua última experiència interactuant, va ser de les més profitoses que he viscut.

Vaig asseure’m al final de tot, dels seients més incòmodes que hi ha. Però va ser lo tret de sortida que va servir d’excusa al meu acompanyant per a iniciar conversa. Un xinès resident a Vic des de fa més de 14 anys, propietari d’un bar de tota la vida. I complidor d’un dels principals requisits per a tenir un bar: parlador. Al seu costat, un noi jove, també xinès, que viu a Hong Kong on estudia un màster. Lo més jove havia anat a Barcelona a assistir a un congrès , i lo del bar anava a la Xina després de 7 anys sense haver-hi anat, per a visitar al seu pare que estava malalt.  

La conversa va començar amb la típica presentació i va desenvolupar-se amb temes tan impensables entre xinesos com els fets de Tiananmen, la censura d’Internet, la polèmica dels Drets Humans, la llibertat del Tibet.. i la independència de Catalunya.  Amb tota la prudència i cautela del món, vaig aprofitar la seua predisposició a parlar i, sense cap esforç, vaig acabar sentint frases tan categòriques com:  El govern xinès és un govern corrupte i manipulador; A la Xina no hi ha llibertat d’expressió, i no es té en compte la veu del poble; Al Tibet i al Xinjiang tenen la seua pròpia llengua, cultura i tradicions, i no tenen res a veure amb la Xina; Jo vull la independència de Catalunya.

Lo més curiós de tot va ser que la conversa va anar-se animant, principalment, per les preguntes del jove encuriosit que havia estat 10 dies a Barcelona, per primera vegada, i havia sentit a parlar de la independència i del català. I les respostes les donava, majoritàriament, lo seu compatriota, amb contundència i seguretat.  I tot acompanyat de trenta mil fotos de patates braves, pa amb tomata, torrades d’escalivada, truites de patata, calçotades, castanyades i carnavals, que el xinès ens anava ensenyant a mi i al noi jove, que feia cares rares quan l’altre pronunciava “calçots, castanyada, quinto, tallat...” sense tenir en compte que era impossible que les entengués.

Orgullós del seu bar, de la seua clientela habitual i dels seus familiars, xinesos, que compartien moments a un país que els acull des de fa anys i que s’ha convertit, paraules textuals, en casa seua i on vol viure fins que toqui jubilar-se i tornar a la Xina.

I el català el parles?  “Una mica. Però si la gent em parlés en català quan vénen al bar, el podria parlar i entendre millor”. Una de les nostres assignatures pendents.