,
22/07/2011
Xina

Els secrets de Xangai

Ahir vaig descobrir que ha començat una sèrie nova a la tele catalana. Com que lo títol era “Els secrets de Xangai”, vaig pensar que tenia l’obligació de mirar-la, o almenys, de saber de què anava. I dels tres capítols seguits que vaig “tragar-me”, he de dir que en puc dir bastant més del que em pensava.

 

       Lo primer a destacar, personalment, és lo doblatge. A la Xina, poques vegades doblen les pel·lícules, i ja acostumada a les versions originals –millor, per al meu gust-, m’he trobat intentant saber en què parlen los personatges. És una sèrie que es roda entre Xangai i Barcelona, i on hi participen personatges catalans i xinesos. He llegit que la sèrie es va rodar en anglès i després s’ha doblat al xinès per a emetre-ho a la Xina, i al català, per a emetre-ho aquí. M’ha fet gràcia veure com una catalana i lo seu marit, que és xinès, parlen en un català ben barceloní mentre sopen una mica de truita de patata, i acte seguit lo mateix xinès segueix parlant en català amb un amic xinès al mig d’un barri de Xangai. Són les confusions del doblatge!

 

       He trobat la sèrie una mica rara però, al mateix temps, l’he vist molt fidel a la societat i cultura xineses. Un parell d’històries centrals i diversos personatges relacionats, van construint la trama de la sèrie. Lo personatge principal és un senyor xinès que va emigrar cap a Barcelona fa anys i ara és un home de negocis. Una forma diferent de veure a l’immigrant xinès del restaurant, i conéixer una nova realitat, la de l’immigrant “de luxe” que ha aconseguit lo seu somni: fer diners i viure millor que al seu país.

 

Alhora, també coneixem una altre tipus de família xinesa, que viu a un petit barri pobre de Xangai. Una part de la ciutat poc moderna, on la gent va en bicicleta, i al carrer los xiquets juguen i les dones grans fan tai-txi. Dos móns diferents que t’ajuden a visualitzar los contrastos del país.

 

       No revel·laré quins són los “secrets” de Xangai (que, per cert, és Shanghai a la catalana), però sí que vos animo a mirar-la. És curiosa i distreta, i pot donar una idea a grans trets de com és la Xina, en català. Hi ha històries d’amor, enganys, màfies i una mica d’intriga. Mares sobreprotectores, joves il·lusionats, fills il·legítims, germans desafiants, matrimonis trencats .. una Nissaga de poder més, en un toc més intercultural.

 

No és la gran producció de l’any, però crec que pot ser un petit impuls perquè la Xina s’aprope una mica més a Catalunya, i no només per Messi. Potser no caldria que només s’apropés a Barcelona, però ja se sap, la capital és la capital!

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Núria Barberà (Roquetes, 1984) va viure més de 5 anys a la Xina estudiant, aprenent, formant-se i vivint immersa en un país llunyà i gran, molt gran. Després d'enriquir-se tant personalment com professional, va tornar a casa per a establir-se de nou a les Terres de l'Ebre. Ara és emprenedora, i tira endavant una empresa dedicada a les relacions entre la Xina i Catalunya. Voleu saber-ne més? Seguiu-la!

09/01/2014
  M’acabo de canviar de pis. Any nou, vida nova. Si faig una sinècdoque amb el pis com a vida, ja puc dir que he fet cas del refrany.
07/10/2013
“Hola tiets (forma carinyosa amb què els xinesos s’adrecen a les persones adultes amb qui hi ha o hi pot haver certa confiança.), sóc la xicota del Xiao Wang. Ens volem casar d’aquí a poc temps”.
27/08/2013
L’escriptura xinesa. Un tema tan ampli que fa temps que intento inspirar-m’hi per a escriure algun post, i no hi ha manera.
05/07/2013
Mai he sigut una gran experta en les noves tecnologies, ni tampoc he tingut mai les últimes versions dels aparells tecnològics que van sortint al mercat. Al contrari.
30/04/2013
  Demà és el Dia Internacional dels Treballadors.  
16/03/2013