Macau

Macau i la Xina estan tan a prop com creuar un riu amb un ferry, que dura uns 15 minuts, o simplement caminar uns 20 minuts a través d’un túnel. Passes uns controls fronterers, et cunyen el passaport, surts de Xina i tornes a entrar-hi en un mateix dia.

Avui he estat a Macau. On, a banda de passejar pels carrers peatonals amb cert aire portuguès i aprendre que la moneda local es diu “pataca”, també he tingut l’oportunitat de conèixer el món del luxe i del joc: la gran i immensa superfície dels casinos, hotels i centres comercials.

Hi ha un hotel-resort que es diu “Venetian” que vol ser una imitació a la ciutat italiana. Hi ha fins a canals, gòndoles i gondoleros. El seu propietari és, ni més ni menys, que el de Las Vegas Sands. I el del projecte futur EuroVegas. Un paradís per als amants de les compres, el glamour i l’ostentació. Fent-ne una anàlisi molt ràpida: un món artificial, fet a mida per a un públic “exquisit” que busca entreteniment dins d’una realitat inventada. Diners que entren, surten, augmenten i desapareixen sense miraments i sense mesura. Avui sóc rica, demà sóc pobra, empenyo el que tinc i torno a intentar-ho. Sempre conservant el glamour, of course.

Feta l’anàlisi, només un últim apunt: està clar que el senyor “Vegas” sap com crear tota una infraestructura de consum i de potencial econòmic. I segur que Macau s’enriqueix dia a dia gràcies a això. No obstant, pel que fa a mi, amb una tarda he tingut més que suficient per a confirmar que, a l’EuroVegas –o Barcelona World- jo no hi penso gastar ni una “pataca”.

FOTO: Al més pur estil periodístic, he fet una foto dins del casino sabent que no se’n podien fer, i me n’he sortit, tot i que la valet m’ha exigit que la borrés -i no l'he borrat-. Això ha sigut el risc més gran que m’he atrevit a córrer avui. Potser perquè sabia que l’únic que podia perdre era la càmera de fotos.