Jump to navigation
A mi m’agraden los divendres. Sortir del llit un divendres me costa menys que qualsevol altre dia de la setmana, m’atreviria a dir que fins i tot menys que un dissabte. Me sona lo despertador i m’aixeco. Hi ha una cosa a l’ambient, al meu entorn, que m’avisa que lo divendres ha arribat.
Un dia, pensant en los divendres, vaig recordar la fira que hi havia al costat del canal de Roquetes. Tinc constància que encara la fan, però per a mi és com un record d’infància molt curiós. Recordo anar-hi a donar una volta, a mirar les paradetes. Resultava que eren sempre les mateixes, bàsicament, però que anaven canviant, com a molt, de lloc. Paradetes de roba, de coses de la llar, de mantes, de llençols, de roba interior, de material escolar... hi havia de tot una mica i a bon preu.
Un dia, acabada d’arribar a Nanjing, vaig descobrir un mercat nocturn a un carrer fosc prop de la universitat. Estaven totes les paradetes col•locades sobre la vorera, ocupant-la gairebé tota. Vaig començar a caminar-hi pel costat i vaig començar a pensar que allò podia ser lo principi d’una gran amistat. Hi havia de tot. Des de bufandes, guants i tovalloles, fins a fregones, taules plegables i tasses de te. Vaig donar una volta ràpida i, sense mirar molt detingudament per evitar la temptació, vaig marxar.
Aquest mercat nocturn vindria a ser com lo nostre “xino” d’ara o, més semblant per infrastructura, com la fira dels divendres (o dels dilluns, dissabtes o dimarts, no conec l’horari firenc de la resta de pobles). Jo, des d’aquell dia del gran descobriment, tinc l’habitació plena de tot. Sé que tot lo que trobo allà ho trobaria a un supermercat normal, però hi ha vegades que t’agrada remenar, buscar i barallar-te. Sí, sí, clar, perquè lo que sí que té de particular la Xina és que tot mercat, fira o botigueta sense “nom i cognoms” és símbol de regateig. És tot un procés: me dius un preu, no m’agrada, te’n dic un altre, no t’agrada, ara me’n vaig, ara t’enfades, ara me crides, me dius que sé regatejar, acceptes lo preu, pago i marxo feliç. Un joc divertit i molt útil per a aprendre l’idioma.
En conjunt, m’agrada. M’agrada lo seu encant. L’encant del regateig. L’encant de la gent que mira i dels venedors. L’encant de trobar lo que busques i d’emportar-te també lo que no busques. Tot plegat, l’encant d’un record d’infància que me fa tornar a un divendres, un de molts divendres quan me n’anava al costat del canal i me perdia entre les paradetes. Me pregunto si, ara, lo que trobaria a la fira seria lo mateix que trobo aquí. No m’estranyaria gens trobar encenedors de Mao, ventalls decorats, monederets brillants i mocadors de seda. Tenir coses Made in China ja no és exòtic. Jo, de totes maneres, avui ja m’he firat: unes arracades, un clauer i dos parells de mitjons.
Núria Barberà (Roquetes, 1984) va viure més de 5 anys a la Xina estudiant, aprenent, formant-se i vivint immersa en un país llunyà i gran, molt gran. Després d'enriquir-se tant personalment com professional, va tornar a casa per a establir-se de nou a les Terres de l'Ebre. Ara és emprenedora, i tira endavant una empresa dedicada a les relacions entre la Xina i Catalunya. Voleu saber-ne més? Seguiu-la!