En construcció

Sempre s’ha dit que els xinesos treballen molt. Que són com formiguetes que van fent i van fent, sense queixar-se. Poden treballar tots los dies de l’any, les hores que toque. D’aquí la nostra expressió molt utilitzada “treballar com un xino”. Clar que sense generalitzar, perquè hi ha feines i feines, també n’hi ha que treballen de dilluns a divendres, tenen cap de setmana, dies festius i vacances. Però la gran majoria, de classe mitjana-baixa són, com diríem natros, molt “sufrits”.

       Ara, a baix d’on jo visc, estan fent obres. Encara no he aclarit ben bé què estan fent, si arreglant lo clavegueram, si pavimentant lo carrer, si insonoritzant les cases o si fent un carril bici... la qüestió és que tenim lo carrer cap per amunt. Senyors vestits de blau per aquí i per allà que criden, fant soroll, esmorzen, dinen, sopen i fumen. Una cosa que no fan, i que relativament trobo a faltar, són los tan enginyosos piropos que mos tiren a casa nostra. Los paletes xinesos són més discrets i només miren. I així com miren als estrangers que anem passant per aquí, també es miren entre ells. I és que quan dic que treballen moltes hores i sense parar, no és ben bé cert, en lo cas dels paletes. Perquè, per dir un número, al carrer de baix hi ha com cinquanta treballadors i, també per dir un número, deu són los que treballen. Los que no fan res, s’encenen un cigarro i miren als seus col·legues. Però això és l’inici d’un altre tema, de la llei antitabac a la Xina, també em tocarà fer un article.

       Seguint amb lo món de la construcció, lo que no pot faltar a una obra xinesa és lo bambú. Tot i sonar a element gastrònomic i decoratiu, a dia d’avui aquí se segueix utilitzant com a plataforma provisional perquè los obrers s’hi enfilen. La nostra bastida, en poques paraules. És curiós perquè quan veus que arriben camions carregats de pals de bambú, penses que no pot ser que allò sigue lo resistent i fiable que toca. Però, sembla que la història i l’experiència, els continua assegurant que és un material completament segur. A excepció de la indubtable inflamabilitat que posseeix...

       Per altra banda, segueixo pensant que els xinesos saben com construir a gran velocitat. Les ciutats de la Xina canvien d’imatge de forma bastant sorprenent. Ahir hi havia un restaurant, avui hi ha un supermercat. Ahir hi havia vuit cases, i avui hi ha un descampat on estan construint un centre comercial. Una vegada ha canviat d’imatge, oblides sense cap esforç què hi havia abans.

En general, es pot afirmar que, treballant, mirant o fumant, són eficaços. Comencen quan surt lo sol i quan ja s’ha amagat, encenen lamparetes, i seguixen currant. Només hi ha una cosa que els marca l’horari i els obliga a interrompre unànimament l’activitat: la gana. Com a tot arreu.