,
12/06/2012
Xina

un visat d'estudiant caducat

 

Estudiar a l’estranger és sinònim d’experiència i enriquiment personal. Aprens una llengua, la perfecciones, coneixes gent autòctona, aprens a viure a un altre món i amb altres costums i, si tot va bé, t’emportes un diploma que algun dia, se suposa, et servirà d’alguna cosa útil.

       Estudiar a la Xina, efectivament, també t’aporta moltes coses i, sense cap mena de dubte, la majoria d’elles positives. Però com tota etapa estudiantil, hi ha un dia que s’acaba, te fas les fotos de rigor, t’acomiades dels companys, quedeu que vos tornareu a trobar en alguna part del món i, sobretot, vos prometeu que mai perdreu lo contacte.

       Tornes a casa i recordes tot lo que has passat. Lo bo i lo dolent. Los nervis i les alegries. La desesperació fent cues a un país on la gent no sap fer cues. La complicació burocràtica que et trobes per a fer tot, absolutament tot tipus de tràmit. Professors que fumen dins de classe a la pausa. Professors que fumen dins de classe durant la classe. Professors que fumen mentre estàs defensant la teua tesina. Professors que beuen, s’emborratxen i canten al karaoke del sopar de final de curs. Comiats, brindis i fotos sense parar durant tres dies seguits.

       Acabes i tornes. T’endus la foto “Typical American” amb lo gorro i la capa. A una universitat on, per als xinesos, lo marxisme és una assignatura obligatòria, la política del Partit és inqüestionable i tant professors com alumnes saben que hi ha temes intractables. Te’n vas dubtant de tot allò que diuen que la Xina s’està fent gran, potent i imprescindible. Te’n vas confirmant que la Xina s’està fent cada vegada més cara, hi ha cada vegada més gent i les ciutats grans són cada vegada més grans.   

       Però també saps que, molt abans del que imagines, hi tornaràs. Perquè quan ja has après a viure a un lloc, no pots deixar de sentir-te’l una miqueta teu, encara que ja no hi càpiga més gent.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Núria Barberà (Roquetes, 1984) va viure més de 5 anys a la Xina estudiant, aprenent, formant-se i vivint immersa en un país llunyà i gran, molt gran. Després d'enriquir-se tant personalment com professional, va tornar a casa per a establir-se de nou a les Terres de l'Ebre. Ara és emprenedora, i tira endavant una empresa dedicada a les relacions entre la Xina i Catalunya. Voleu saber-ne més? Seguiu-la!

13/01/2017
La Xina. Aquell país enorme, ple de xinesos, extremadament contaminat i fabricant de la majoria de joguines, peces, roba i utensilis diversos que tenim al nostre abast.
23/11/2016
Pip-pip! pip-pip! Sona un missatge al mòbil. És dijous la tarda, ja és fosc. "Tenim una traducció, s'ha d'entregar dilluns a primera hora. És urgent". C-o-m-S-e-m-p-r-e. Pactem tarifa i accepto.
26/10/2016
  A la meua generació, ens ha tocat viure una situació de supervivència professional.
26/01/2016
 Avui cuinarem menjar xinès!
520
20/05/2015
Si una cosa tenen els xinesos és que són més nyonyes que ningú. Ni idea de quin és l’origen d’aquesta “nyonyeria”, però la qüestió és que hi és i crec que no existeix, a curt termini, la possibilitat que es debiliti.
23/02/2015
Existeix una creença molt estesa que diu que els xinesos treballen moltes hores i que no descansen mai. Sóc una ferma recolzadora de la tan generalitzada creença. És així, els xinesos treballen moltes hores i descansen poc.
02/10/2014
Últimament la paraula democràcia s’està sentint més de lo habitual. Semblava que ja la teníem superada i que ja estàvem vivint democràticament a la majoria de països desenvolupats del món. Però és evident que no és així.