Jump to navigation
No serà la primera vegada que li dediquem un capítol als oblidats, històries que podrien abastar unes quantes pel·lícules més, a part de l'extraordinària Searching for a sugar man, que re-deconstruïa la història perduda de Sixto Rodríguez, afortunadament rehabilitat per la justícia i la música. En canvi, el de Jackson C. Frank és un periple molt trist, desafortunat, ple de forats atzarosos llunyans de qualsevol llum.
Cantant prodigiós, de res li va valer l'amistat del gran Paul Simon, ni d'Al Stewart, ni l'anonimat del seu deixeble Nick Drake, avui dia referència obligada de qualsevol cantautor que es preï. No. Diguem que Jackson C. Frank representa un cas de les badades de Déu, una nota perduda que antany es va pegar amb un imant a la nevera i que acaba indefectiblement al contenidor del paper. No. La història és massa trista per repetir-la sense gràcia, sense pretensions, ja que ell no les tenia, ni tampoc les notes de la seua guitarra. Un cas prototípic de com els traumes infantils condueixen, de vegades, al carreró del blues, a la cantonada on tot i res no se sap. Humà, massa humà, i amb molta honra. Podia haver estat John Denver, o Harry Nilsson, o Donovan, o Tim Hardin ... podia haver compartit uns vins amb Dylan, unes bones rialles amb Leonard Cohen, i fins i tot uns consells amb Joni Mitchell. Però no. I no. No va poder superar els seus records, la seua ombra se'l va emportar per davant, i fins ara res estrany, diuen que això passa amb freqüència.
Amagar-se és inútil. John Banville ho sabia, això està clar. No pretenia ocultar-se en les ombres d’un pseudònim perquè ja era llegit i premiat com a Banville abans de crear-se l’alter ego de Benjamin Black per escriure la sèrie negra protagonitzada per Quirke. Quirke (no sabem el seu nom de pila) no és detectiu privat sinó patòleg forense, però sí que porta barret (estem als anys 50) i beu whisky a una ombrívola taverna del fred i humit Dublín i és igual de turmentat i de troublemaker que els detectius de novel·la negra americans més emblemàtics com Sam Spade o Philip Marlowe.
Amb El secret de Christine Falls —la traducció ideal hagués sigut La caiguda de Christine per raons que s’especifiquen a la novel·la, però deixem a banda aquest debat— s’inicia la prometedora saga del forense i trobarem els ingredients ideals del gènere negre: assassinats, secretisme i acció, tot subordinat a un estil gràcil i refinat que ens deixa una sensació melancòlica, no rasposa com l’alcohol del whisky de Quirke, però sí llarga en boca.
Els hereus de Raymond Chandler van fer-li a Banville una proposta que molts haguessen declinat per la pressió que comportava i de la qual només ell podria sortir més que il·lès: ressuscitar el mític detectiu Philip Marlowe. Així va nàixer La rubia de ojos negros, encara tebi a les llibreries, i els crítics asseguren que Banville/Black és millor escriptor que Chandler. Potser sí que Banville és o ha sigut fins a tres escriptors en un, però en tots ells l’elegància del seu estil l’ha delatat. No li perdrem la pista.
Podeu llegir més articles al nostre blog original: https://lamigdiadadorio.wordpress.com/
Ell, Toni Vañó, de professió: professor de literatura. Ella, Marina Pallás: periodista. De vocació: lectors inesgotables, escriptors empedreïts, oïents de música infatigables. Quan Orió dorm i podem oblidar les nostres obligacions, escribim sobre llibres i música i presentem un programa de ràdio.
