The Rolling Stones i Tom Wolfe

25/03/2015
Beggars banquet + Ponche de ácido lisérgico

Plovent pedres

“Who breaks a butterfly upon a wheel?”, va escriure el prestigiós editor de The Times, William Reese-Mogg (1928-2012), agafant un vers d'Alexander Pope. La poètica no era aliena a la història dels Rolling Stones. La tornaria a utilitzar Mick Jagger per acomiadar Brian Jones, al concert de Hyde Park de 1969, aquesta vegada amb el poeta Shelley, i unes quantes papallones que van volar per vetllar per l'ànima del mort guitarrista de la banda, un geni amb caràcter difícil, les gestes del qual deixaven en aventures de pati de col·legi les de la resta dels seus companys.

Els Stones mai no van sonar millor que amb Jones, que va introduir tots els exotismes del moment, però que un dia es va cansar de la banda. I va ser la víctima propiciatòria que pitjor va portar ser empresonat, al costat de Jagger i Richards, allà per 1967. L'editorial de Mogg tractava sobre l'excessiva duresa de l'acció policial, sobre la pressa per buscar caps de turc, ansiosos per demostrar que el rock era perillós, i que aquests tipus consumien tot tipus de substàncies, cosa que no es va poder demostrar. No era, ni seria, la primera vegada. A la deliciosa crònica de Tom Wolfe, Ponche de ácido lisérgico, també es parla de la detenció a Mèxic de Ken Kesey, aquest cop per possessió de marihuana, i pel mateix motiu: el càstig exemplar. Va ser Wolfe qui va escriure, per cert, una de les millors frases sobre el grup, que va resultar profètica: “Els Beatles volen agafar-te la mà, els Stones volen cremar la teua ciutat”. Això va ser el 1965, molt lluny encara dels incendis posteriors. Després, el mateix Wolfe els va seguir de prop en les macrogires dels anys 70, on de nou van passar unes hores entre reixes. D'altra banda, el periodista descriu a la perfecció l'altre costat del paradís: Els àngels de l'infern, que van ser contractats al seu torn per la banda, poc després dels fets que narra en el llibre que llegim aquesta setmana. Gran error. Van ser els responsables de bona part de les desgràcies del grup, no cal recordar-ho. Només cal buscar les paraules Festival d'Altamont, Califòrnia. La glòria i la misèria del rock en cinc minuts. Al poc van venir les addiccions de Richards, l'heroïna, el negoci, i la intel·ligència amb què sempre van moure a un dels monstres més rendibles del món.

Un disc dels Rolling Stones? Beggars banquet, si us plau. Picats en el seu orgull, hiperhormonats, i disposats a no perdre la batalla contra la competència, el grup regala diverses de les joies de la corona del seu repertori. És un disc amfetamínic, macarra, ple d'ironia i mala bava contra els miralls de la joventut: el maig francès, el proletariat, i el fenomen de les fans. Per a més informació, llegiu, per aquest ordre, la lletra de Street fighting man, The salt of the earth, i Stray cat blues, respectivament. I, per amargar la festa, Sympathy for the devil, de nou un escac i mat literari, aquest cop pres de Bulgakov. Arrogants, llestos, provocació demoníaca, el que faltava. És el que buscaven. Malgrat la seua imatge de llibertins, en el fons tot era analitzat amb el cap fred, exceptuant els escàndols i el surrealisme: entrevistes, televisors volant per la finestra de l'habitació d'hotel, primera dama canadenca massa propera al grup, nits de festa a la mansió Playboy... Ni rastre de sectes satàniques. Només col·leccions de cançons com les d'aquest festí de pobres, una cosa així com trasplantar el motor del Concorde a un esportiu, i que atresora un ritme similar al de la prosa de Tom Wolfe, a roda amb el Furthur psicodèlic, camí a enlloc, només diversió, a cop de Country-western, i àcid lisèrgic d'urgència, cada vegada més ràpid, amb Brian Jones, atordit, sitar en mà, escrivint el seu epitafi al seient de darrere: Si us plau, no em jutgeu amb excessiva severitat.

 

Pedaços d’un bon mal viatge

Només Wolfe podia escriure alguna cosa així. Perquè només ell sap acostar-se a l'experiència d'aquesta manera, alhora que guardar distàncies. Corren els anys 60 i l'explosió de les drogues psicodèliques. Ken Kesey (autor d'Alguien voló sobre el nido del Cuco) i els seus amics, els Alegres Bromistes, es llancen a la carretera amb un autobús pintat a l’estil hippie, el Furthur, carregat fins al sostre de LSD, i al volant del qual està ni més ni menys que Neal Cassady, el mític Moriarty company de Kerouac. La resta ja ho podeu imaginar. O no...

El treball d'experimentació i documentació de Wolfe és admirable, però emprant aquesta característica tan seua, aquesta fina distància i ironia que ho és tot. Wolfe es converteix en testimoni (que no jutge) del viatge-odissea d'aquests penjats i, al seu torn, tant dels bons viatges getting high com dels bummers (un mal viatge amb LSD al món hip del moment). Aquest llibre és considerat un dels primers reportatges novel·lats de la història del Nou Periodisme. Per què cal inventar res? Wolfe va estar allà, va sentir, va escoltar i fins i tot potser va experimentar, si bé també va recrear llocs, diàlegs i situacions a través d'altres fonts i documents, com només els “nous periodistes” eren capaços de fer.

En no tenir un argument concret sinó recrear les anades i vingudes dels seus personatges i entrar en una espiral repetitiva, al lector li pot semblar que li sobren pàgines. Sobretot a aquell que no haja sentit parlar dels personatges que desfilen per elles, que no haja llegit altres obres lleugerament del mateix estil com l'anterior A la carretera de Jack Kerouac o el posterior Por i fàstic a Las Vegas de Hunter S. Thompson. O si és la primera vegada que entra a l'univers de Wolfe amb el seu particular estil bombarder i explosiu, una prosa igual d’erràtica com el viatge ple d’speed i LSD de Kesey i els seus amics. Però per als lectors que sí estiguen a l’Onda doncs res: al·lucinant, company.

Podeu llegir més articles al nostre BLOG ORIGINAL

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.