Jump to navigation
Un fa de la senzillesa una marca, capaç de no complicar-se la vida amb qualsevol tema, sigue propi, o versions immediates i breus, des d’Ovidi Monllor als Stones, des de Nino Rota fins a Ennio Morricone. L’altre s’ha treballat el seu propi nom, que ja de per si mateix és una declaració d’intencions, siguin senzilles o més elaborades. El mateix escoltar Dioptria, aquesta obra mestra del rock català, o divertir-se amb les irreverents versions de temes sagrats per a la cultura del país en Virus laics. Pau Riba posseeix una habilitat innata per jugar amb les paraules, Pascal Comelade ho fa amb les notes. Tots dos són mínims i líquids en les seves pretensions. A tots dos els ha sortit un disc a mig camí entre el dadaisme més o menys controlat, o un dibuix sonor, lliure de traç, com si fos el d’un nen amb un pinzell i una cartolina.
Al·lolàlia, o l’efecte de jugar amb els significats, és el que han fet els dos músics en Mosques de colors, un divertiment fresc, que s’escolta d’una tirada. Tots dos són especialistes en subvertir el llenguatge. En temps massa salvatges com estos, trobar-se amb dos gats vells que ens ho fan passar bé durant una estona no té preu. Humor intel·ligent, una dosi de cloroform per adormir tanta mediocritat, una altra dosi d’adrenalina per despertar consciències i espantar mosques. Llarga vida a estos dos.
Una ampolla de cava a la nevera, un iaio que passeja un gosset per la vora del mercat, un jove que recorda temps passats, un assassí en sèrie, les muntanyes, un taüt llustrós, un mal de peus, una criatura que s’adorm, el capità Haddock, els misteris, la mà càlida d’un infant, un mestre d’escola, un poble petit, un maldecap molt gros, una camisa per a les grans ocasions, l’Ebre, un pany de porta, una jove que enveja la seua millor amiga, una ciutat avorrida, els errors i les preguntes, un lladre, un àlbum de cromos del 75, les cendres, l’indecís rodar dels anys, Cornudella, els llavis, la corda fluixa, la xocolata, l’enginy, un apanyador de pedra, el desig de llibertat, un carrer brut, la nit de Sant Llorenç, un cos, la música que ens agrada, un paisatge humà, l’aigua de la pluja, un martell, la roba estesa als terrats, la basarda de l’alba, el riure, la imaginació, les postres de músic, els dits i la poesia, el vertigen d’un trapezista, un grapat de molles, un cop de vent que ens despentina, un racó dalt del món, un tros de vida atrapat en paraules.
Postres de músic és un recull de contes escrits amb molt d’ingeni i un gran sentit de l’humor. Les temàtiques són molt variades, tot i que hi ha cert protagonisme dels records i del pas del temps, del fer-nos vells. Un detall, una anècdota aparentment poc rellevant, suscita una efímera gran història. Tibau sent especial predilecció pels contes o relats, ja que li permeten ser experimental i juganer amb les paraules. El seu estil és original, d’adjectivació rica i acolorida. Als contes reflecteix el nostre dia a dia i algunes inquietuds quotidianes de les quals tothom som víctimes. Sorprenen la seua capacitat de traslladar-se a la pell del protagonista i els finals, sempre inesperats.
Podeu llegir més articles al nostre BLOG ORIGINAL
Ell, Toni Vañó, de professió: professor de literatura. Ella, Marina Pallás: periodista. De vocació: lectors inesgotables, escriptors empedreïts, oïents de música infatigables. Quan Orió dorm i podem oblidar les nostres obligacions, escribim sobre llibres i música i presentem un programa de ràdio.
