The Doors i Jack Kerouac

Jim Morrison no semblava massa convençut de continuar una mica més i acabar dignament el seu paper com el para-xocs generacional que li havia provocat massa cops. No hi era, per tant, entre els seus propòsits, portar a la seua banda i al seu públic a l'alliberament total que, en la seua plenitud física, semblava inevitable, però que no estava tenint en aquells mesos el final promès. Jim s'anava semblant a les seues apocalíptiques versions, coronant la seua carrera amb detencions, escàndols, i sobretot, borratxeres importants que havien acabat amb la paciència de Manzarek i companyia, músics molt competents, però que sense ell, i ho sabien, estarien més que acabats. De manera que, tal com explica el famós reportatge Whe you're strange, al rei llangardaix se li va procurar una atmosfera de confort per poder acomiadar-se del negoci. Entre altres anècdotes, la inclusió d'un baixista per al qual anava a ser el seu disc pòstum, i no qualsevol. Hi havia tocat amb Elvis Presley, un del ídols de Jim.

I tot i el mal humor, la triturada i bluesera veu de Morrison i la desgana amb la qual acudia als concerts, el resultat és un dels discos més grans de la història del rock. Amb dosis altes de autoparòdia, però també amb orgull, amb una banda en plena forma, una mica farta que la seua reputació estigués en dubte, L.A. woman és una lliçó de rock de carretera, esquitxat de versions inspirades (John Lee Hooker), i el primer i últim disc dels nous The doors, que van durar uns mesos, lamentablement, perquè semblaven haver superat aquelles pujades de banda psicodèlica amb cantant sexy que enervava per bé o per mal. Morrison va marxar a París, amb Pamela, buscant calma, no important-li massa el resultat final del disc, que va ser un èxit. Però Mr. Mojo, el rei sàtir, dionisíac vers perdut, el genet a la tempesta, s'ofegava en una banyera, fruit dels seus excessos, aliè ja al personatge que va crear per sempre. So long and so far, Jim. Un ídol, deien.

Un viatge enlloc

Tota literatura és un viatge. Un viatge com un creixement interior. Un viatge que, com a mínim, comença i acaba dins del protagonista i també dins del lector. Mai no ens quedem al mateix lloc, mai no tornem a estar igual quans ens succeixen coses noves. Es fa un pas cap a endavant, ens fem més madurs, més resistents o, almenys, amb algun fet experimental ja gravat en el nostre record. Un llibre és un canvi. No hi ha argument sense un conflicte, sense una mutació de pell cap a una nova situació, la introducció d’una nova persona o una amenaça que posa en perill l’statu quo.

A la carretera deu ser un dels pocs llibres que és un viatge enlloc, quan se suposava que era una novel·la de viatges. I el que passa és que el lector es queda amb el dubte de si realment l’autor ho sap, amb el que això suposa, o fins i tot se’n vana.

On the road es va convertir en el decàleg d’una generació quasi perduda, els mal anomenats beats, preludi dels hippies dels anys 60 i porta dels moviments contra culturals que arribarien. Els beats: crítics, alternatius, però protagonistes de tot i desitjant ser el centre d’atenció (si bé és narrada com a protagonista testimoni; com un Watson que observa Sherlock Holmes, el mateix fa Kerouac amb Cassady). La novel·la va ser escrita en un rotlle de paper, d’un tirón, i l’aparició del constant slang va ser una de les introduccions més destacades. Kerouac escriu com parla: desendreçat, en un remolí de pensaments, sense ordre ni concert i exposat al límit per les drogues. Al ritme del jazz, del bebop, de tot el que s’allunyés de l’ordre establert.

Parada obligatòria en la història de la literatura universal o contemporània. Però en el nostre viatge tampoc caldrà aturar-nos massa temps.

Podeu llegir més articles al nostre blog original: 
lamigdiadadorio.wordpress.com