Jump to navigation
"Estic molt emocionat", em deia el fill gran abans de sortir de casa. "Per què?", li he preguntat. "Perquè veurem al cosí Marc en persona i no a través del mòbil com fins ara". El somriure el delatava i la il·lusió li il·luminava els ulls només posar-se les sabates, amb la mascareta ja col·locada i esperant el moment d'obrir la porta per sortir a pujar al cotxe. "Posem la música ben alta per a que ens sentin arribar", em demanava, impacient per recórrer els 10 minuts de trajecte fins la casa del cosí. Després de més de dos mesos sense veure'l, ja no se'n recordava del camí per on s'hi anava, però tenia molt clar que, si estava carregat - que esperava que sí! - pujaria al quad que tant li agradava. D'això no se n'havia oblidat.
Tot i que la rebuda no ha estat eufòrica - ja ho tenen això els petits, que tenen vergonya i al principi no saben com reaccionar -, de seguida han començat a treure joguines, bicicletes, guitarres, Playmobils i tot el que trobaven. Ara això, ara allò altre, amb aquella il·lusió de retrobar i descobrir tresors que feia temps estaven amagats. No han parat en les dues hores que hem estat allí. Com és una casa de camp, amb hort i un conillet d'Índies, tenien tantes coses a fer que no donaven l'abast. Això sí, l'hora de marxar ha estat complicada, el típic "una estona més" no s'ha fet esperar, però finalment ho hem aconseguit amb la promesa que tornaríem la setmana que ve per jugar més estona. La veritat és que, encara que hagin estat un parell d'hores, els petits han tornat eufòrics, cansats i revolucionats (que no són estats contradictoris quan es tracta de nens). Ara, per això, ja dormen plàcidament amb la sensació d'haver viscut un dia ben especial. Ànims, famílies!
Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.
