Jump to navigation
Un dissabte sense horaris, sense rellotges, al costat de l'hort, la piscina, les gallines i la tranquil·litat de viure al camp. Hem anat a passar el dia a casa del padrí del fill gran i encara som aquí. Després de jugar sense parar, de banyar-nos, córrer, plantar enciams i bledes, embrutar-nos i sentir-nos com abans. Com necessitàvem, petits i grans, un dia així. Sembla ser que poc a poc, sense abraçades i amb distància, estem tornant als bons moments que tant hem enyorat aquest temps. Valorant-los encara més, vivint-los amb més consciència del gran tresor que són, de la gran sort que tenim de poder tornar a compartir-los amb aquells que ens importen.
No perdem el sentit comú i no oblidem que continuem enmig d'una pandèmia, però tornem a sentir que seguim aquí, que la vida segueix i que hem de gaudir-la tot el que puguem. Ànims, famílies!
Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.
