,
05/06/2020
Maternitat
Bufant les espelmes

85/87: Més aniversaris confinats

Avui és l'aniversari del meu pare i, per sort, aquesta vegada - al contrari de quan va ser el de la meva mare -, l'hem pogut celebrar junts. Almenys, una part de la família perquè la meva germana, com ja he comentat més d'una vegada, com viu a la regió sanitària de Castelló, encara no ens hem pogut veure des de l'inici de la pandèmia (a ella, al seu home i a la seva filla d'un mes i mig). Per aquest motiu, crec que avui tots hem celebrat l'aniversari amb dues sensacions barrejades: per una banda, l'alegria de poder-nos trobar, compartir el dinar i bufar les espelmes plegats i, per una altra banda, l'enyorança de no poder estar tota la família sencera en un dia tan especial. Dues sensacions que segurament sent molta gent que es troba en una situació semblant i que, per sort, els petits no en són conscients, però als grans ens crea un buit i un sentiment agredolç que, després de tant temps, es fa difícil de portar. 

Perquè veus que les coses milloren i que la situació ja no és la mateixa que fa un mes, però tot i això, encara han de passar més setmanes per retrobar-vos com desitgeu. Que arribarà el dia, això està clar, però a aquestes altures es fa tot molt llarg. Perquè la sensació és d'estar ja gairebé en aquesta 'nova normalitat' tan famosa, en què pots trobar-te amb gent, omplir terrasses i dinar a restaurants, però a nivell personal, encara hi ha famílies que, per viure en zones diferents, no ens hem pogut trobar. I en dies com avui és quan encara els sents més en falta. Sort de les videotrucades, dels regals que arriben per missatger i de l'esperança que ens fa superar cada dia pensant que, ben aviat, tornarem a celebrar junts aquest aniversari i tots els que hem viscut confinats una altra vegada. Ànims, famílies! 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.

12/05/2020
Avui hem sabut que no se celebraran les festes majors del nostre poble, que són a principis de juliol. L'escola, fa temps que tenim assimilat que, fins al setembre, res de res (i ja veurem com s'acaba gestionant en el seu moment).
11/05/2020
Avui, el primer que han dit els petits ha estat "Mama, fa sol. Podem anar a casa els iaios?".
10/05/2020
Ens hem despertat sentint la pluja caure de valent.
09/05/2020
Una casa amb nens és inevitablement una casa amb soroll. És pràcticament impossible trobar un moment del dia en què hi hagi silenci. El matí ja comença amb uns quants "mama, quan et despertaràs? mama, em contes aquest conte?
08/05/2020
Tinc la sensació d'estar tot el dia recollint joguines per tota la casa. Quan no és un cotxet és un conte, quan no és una peça de puzzle és un llapis de color.
07/05/2020
El grau de complicitat que veus entre ells, en tots aquests dies de confinament, ha crescut exponencialment.
06/05/2020
Qui m'hagués dit, el primer dia de confinament familiar, que portaríem 55 dies tancats a casa (i els que vénen) i que, en conseqüència, escriuria aquest petit diari en què s'ha convertit aquest humil blog personal.