Desconnectar

Que necessari i que difícil a la vegada. Que imprescindible i que complicat al mateix temps. Trobar moments per a desconnectar. I no perquè no sigues feliç amb tot lo que tens (los mini-drames diaris de tuns fills, però també los instants d'amor absolut que et desfan per dins), sinó perquè, de quan en quan, necessites tornar a pensar en tu, tornar a sentir-te a tu, tornar a escoltar-te només a tu.  

Des que ets mare, has passat a un segon pla. O a un tercer. O fins i tot a un quart. Abans que tu, estan ells, les cosetes que més estimes d'este món. Abans que tu, està la feina, la que t'omple, però la que també és imprescindible per tirar endavant. Abans que tu, està la parella, la família, los amics. En l'últim en què penses és en tu. I no perquè no vulgues, sinó perquè no tens temps. I quan tens temps, estàs cansada. I quan tens temps i no estàs cansada, resulta que no saps com desconnectar d'ells, de la feina, de la parella, de la família o dels amics. 

Perquè, des que ets mare, se't fa difícil només pensar en tu. Perquè et sents infinitament responsable de les personetes que has portat al món. Perquè no vols fallar-los, perquè vols que siguen feliços, perquè pateixes per tots els perills i problemes que poden viure. Ja no penses en tu, penses en ells. Sempre, en tot moment, sense descans. 

Tot i això, n'ets conscient, i saps que, encara que sigue de quan en quan, encara que sigue difícil i complicat, has d'aprendre a desconnectar. A respirar i a no sentir-te responsable de tot. A relaxar-te i tornar-te a sentir, a escoltar-te per dins. Perquè és necessari, perquè és imprescindible, i perquè si no ho fas tu, no ho farà ningú. Desconnectar per agafar energia. Desconnectar per sentir no que no t'has perdut. Desconnectar per reafirmar que segueixes sent tu. Més ben acompanyada, amb més amor i més paciència, però segueixes sent tu.