En bucle

Pit (o més ben dit, pits), plors i 'panyals'. Sense horaris, sense pauses, sense excuses. Pit (o més ben dit, pits), plors i 'panyals'. Quan no és una, és l'altra (o les dos alhora!). Sense horaris, sense pauses, sense excuses. 

Des de fa quatre setmanes - que és quan vam tornar de l'hospital a casa, després que les bessones estéssin 19 dies a la incubadora - em trobo immersa en este bucle tan familiar per a les que ja són mares. Un bucle que saps quan comença, però no quan acaba. Un bucle que no entén de dies de la setmana, hores del dia o estats d'ànim. Un bucle que et fa sentir en un món paral·lel on l'únic que fas és donar pit (o més ben dit, pits), sentir i intentar calmar plors i canviar 'panyals'. Un món - lo teu nou món - on has passat totalment a un segon pla i on tens la sensació que el teu voltant avança mentre tu t'has quedat parada. 

És cert que no és una percepció nova - amb los altres dos xiquets ja la vaig viure -, i sé que acaba passant i tot torna més o menys a la normalitat (sigue la que sigue), però no deixa de sorprendre'm com los primers mesos de la maternitat poden arribar a ser tan extenuants, tant física com psicològicament. I amb dos xiquetes, encara és més evident. Perquè tens dies bons en què has pogut mínimament descansar per la nit i tot sembla que haigue agafat un ritme, una energia, un 'flow' on tot flueix; però de cop, arriba una nit en blanc, una nit d'aquelles per oblidar en què no has pogut dormir ni 10 minuts seguits, i tot es capgira. I el dia es converteix en plors (per mal de panxa, per gana, per ves-a-saber-què) que, sumats al cansament acumulat, t'endinsen encara més en este bucle en què s'ha convertit lo teu nou dia a dia. 

Tot i això, evidentment, tires endavant. Sense horaris, sense pauses, sense excuses. Pensant que demà serà millor que avui, desitjant que esta nit dormiràs més que la nit d'ahir. Convençuda que este bucle - que ara sembla interminable -, trobarà la manera de convertir-se en lo bonic record de quan vas aprendre que l'amor no té límits.