,
05/11/2020
Maternitat
Despertars

En bucle

Pit (o més ben dit, pits), plors i 'panyals'. Sense horaris, sense pauses, sense excuses. Pit (o més ben dit, pits), plors i 'panyals'. Quan no és una, és l'altra (o les dos alhora!). Sense horaris, sense pauses, sense excuses. 

Des de fa quatre setmanes - que és quan vam tornar de l'hospital a casa, després que les bessones estéssin 19 dies a la incubadora - em trobo immersa en este bucle tan familiar per a les que ja són mares. Un bucle que saps quan comença, però no quan acaba. Un bucle que no entén de dies de la setmana, hores del dia o estats d'ànim. Un bucle que et fa sentir en un món paral·lel on l'únic que fas és donar pit (o més ben dit, pits), sentir i intentar calmar plors i canviar 'panyals'. Un món - lo teu nou món - on has passat totalment a un segon pla i on tens la sensació que el teu voltant avança mentre tu t'has quedat parada. 

És cert que no és una percepció nova - amb los altres dos xiquets ja la vaig viure -, i sé que acaba passant i tot torna més o menys a la normalitat (sigue la que sigue), però no deixa de sorprendre'm com los primers mesos de la maternitat poden arribar a ser tan extenuants, tant física com psicològicament. I amb dos xiquetes, encara és més evident. Perquè tens dies bons en què has pogut mínimament descansar per la nit i tot sembla que haigue agafat un ritme, una energia, un 'flow' on tot flueix; però de cop, arriba una nit en blanc, una nit d'aquelles per oblidar en què no has pogut dormir ni 10 minuts seguits, i tot es capgira. I el dia es converteix en plors (per mal de panxa, per gana, per ves-a-saber-què) que, sumats al cansament acumulat, t'endinsen encara més en este bucle en què s'ha convertit lo teu nou dia a dia. 

Tot i això, evidentment, tires endavant. Sense horaris, sense pauses, sense excuses. Pensant que demà serà millor que avui, desitjant que esta nit dormiràs més que la nit d'ahir. Convençuda que este bucle - que ara sembla interminable -, trobarà la manera de convertir-se en lo bonic record de quan vas aprendre que l'amor no té límits. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.

12/05/2020
Avui hem sabut que no se celebraran les festes majors del nostre poble, que són a principis de juliol. L'escola, fa temps que tenim assimilat que, fins al setembre, res de res (i ja veurem com s'acaba gestionant en el seu moment).
11/05/2020
Avui, el primer que han dit els petits ha estat "Mama, fa sol. Podem anar a casa els iaios?".
10/05/2020
Ens hem despertat sentint la pluja caure de valent.
09/05/2020
Una casa amb nens és inevitablement una casa amb soroll. És pràcticament impossible trobar un moment del dia en què hi hagi silenci. El matí ja comença amb uns quants "mama, quan et despertaràs? mama, em contes aquest conte?
08/05/2020
Tinc la sensació d'estar tot el dia recollint joguines per tota la casa. Quan no és un cotxet és un conte, quan no és una peça de puzzle és un llapis de color.
07/05/2020
El grau de complicitat que veus entre ells, en tots aquests dies de confinament, ha crescut exponencialment.
06/05/2020
Qui m'hagués dit, el primer dia de confinament familiar, que portaríem 55 dies tancats a casa (i els que vénen) i que, en conseqüència, escriuria aquest petit diari en què s'ha convertit aquest humil blog personal.