,
05/11/2020
Maternitat
Despertars

En bucle

Pit (o més ben dit, pits), plors i 'panyals'. Sense horaris, sense pauses, sense excuses. Pit (o més ben dit, pits), plors i 'panyals'. Quan no és una, és l'altra (o les dos alhora!). Sense horaris, sense pauses, sense excuses. 

Des de fa quatre setmanes - que és quan vam tornar de l'hospital a casa, després que les bessones estéssin 19 dies a la incubadora - em trobo immersa en este bucle tan familiar per a les que ja són mares. Un bucle que saps quan comença, però no quan acaba. Un bucle que no entén de dies de la setmana, hores del dia o estats d'ànim. Un bucle que et fa sentir en un món paral·lel on l'únic que fas és donar pit (o més ben dit, pits), sentir i intentar calmar plors i canviar 'panyals'. Un món - lo teu nou món - on has passat totalment a un segon pla i on tens la sensació que el teu voltant avança mentre tu t'has quedat parada. 

És cert que no és una percepció nova - amb los altres dos xiquets ja la vaig viure -, i sé que acaba passant i tot torna més o menys a la normalitat (sigue la que sigue), però no deixa de sorprendre'm com los primers mesos de la maternitat poden arribar a ser tan extenuants, tant física com psicològicament. I amb dos xiquetes, encara és més evident. Perquè tens dies bons en què has pogut mínimament descansar per la nit i tot sembla que haigue agafat un ritme, una energia, un 'flow' on tot flueix; però de cop, arriba una nit en blanc, una nit d'aquelles per oblidar en què no has pogut dormir ni 10 minuts seguits, i tot es capgira. I el dia es converteix en plors (per mal de panxa, per gana, per ves-a-saber-què) que, sumats al cansament acumulat, t'endinsen encara més en este bucle en què s'ha convertit lo teu nou dia a dia. 

Tot i això, evidentment, tires endavant. Sense horaris, sense pauses, sense excuses. Pensant que demà serà millor que avui, desitjant que esta nit dormiràs més que la nit d'ahir. Convençuda que este bucle - que ara sembla interminable -, trobarà la manera de convertir-se en lo bonic record de quan vas aprendre que l'amor no té límits. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.

28/04/2020
Avui, amb el bon dia que ha fet, hem tornat a fer la sortida de rigor amb els petits de casa. No ens hem allunyat ni 200 metres, però - coses bones de viure prop d'horts i cases de camp - hem passat una hora d'allò més intensa i bonica.
27/04/2020
La pluja no ha impedit que aquesta tarda haguem sortit, després de 45 dies tancats a casa!, a fer un passeig a l'aire lliure. L'emoció es palpava en l'ambient: "Agafem les botes d'aigua! Quina jaqueta ens posem? Les mascaretes, no les oblidem!
26/04/2020
Per estrany que sembli, avui nosaltres no hem sortit de casa. Ens hem quedat fent figuretes de sal, una de les manualitats estrella d'aquest confinament familiar. Una tassa de sal, dues de farina i mitja d'aigua.
25/04/2020
Avui hem tingut una novetat molt gran a casa nostra: els veïns (i també tiets) de terrassa ens han deixat la seva gosseta per a que jugués amb els nostres petits.
24/04/2020
Aquell moment del dia en què, després de jugar sense parar, se'ls hi acaben les piles i entren al món dels somnis. Bona nit, quines boniques paraules. Es fa el silenci, la casa sembla una altra.
23/04/2020
Ni parades de llibres, ni roses ni signatures d'autors. Un Sant Jordi diferent, bonic, però molt diferent. Un Sant Jordi confinat que hem celebrat a casa el millor que hem pogut.
22/04/2020
Els dies passen, les setmanes també, d'aquí poc ja comptarem en mesos... I seguim en aquest bucle del confinament familiar amb dies bons i dies no tan bons.