,
15/09/2021
Maternitat
Foto del primer aniversari
Foto:
Jordi Segarra

Un any amb bessones

'Que lents que passen els dies, però que ràpid que passen els anys'. L'altre dia sentia esta frase i, aproximant-se el primer aniversari de les bessones, vaig sentir-m'hi molt identificada. Perquè sembla mentida que ja hagi passat un any d'aquell dilluns, primer dia d'escola dels germans 'grans', en què vaig trencar aigües mentre dormia i tot al nostre voltant va capgirar-se per instants. Un any d'aquells primers vint dies pujant i baixant de l'hospital per poder passar estones amb les bessonetes als braços, donant-los-hi un biberó minúscul o portar els potets amb la llet que em treia dels pits per alimentar-les. Dins de la incubadora, plenes de cables i connectades a màquines que no paraven de pitar, controlant que tot funcionés bé. Uns cables que, poc a poc, anaven desapareixent, fent més pròxima l'alta per emportar-nos-les a casa (cada cable menys era una petita victòria). 

Un any d'aquelles nits interminables de còlics, de nits eternes sense dormir, de panyals diminuts i cames primetes. D'aquelles migdiades al sofà, amb elles a sobre, mirant-me-les incrèdula i enamorada al mateix temps. Un any, en plena pandèmia, de poques visites, de mínims contactes, de poques trobades. D'aquelles mirades sorpreses en veure'm amb un cotxet de bessones, sense haver-me vist ni tan sols embarrasada.

Un any, sí. D'aprendre a organitzar-nos, a no perdre la calma, a agafar-nos la vida d'una altra manera. D'aprendre, també, a combinar-ho amb els altres dos germans 'grans', que bé els hi ha costat trobar el seu lloc entre tant de personal. Un any de la sensació constant de no estar arribant a tot, de la culpa (sempre la culpa!) de necessitar moments per a tu, de la percepció de no poder parar ni un moment per respirar i descansar. 

Tot i això, però, i sobretot, un any a rebossar d'amor per tots costats. De mirades brillants, d'abraçades eternes, de moments indescriptibles. D'aquells en què mires al teu voltant i no et creus haver portat al món a estes personetes precioses que, sense saber-ho, t'ensenyen a mirar-te diferent. Un any d'aprenentatges a tots los nivells, com a mare, com a parella i com a filla. Perquè la vida, al cap i a la fi, va d'aprendre: a estimar, a valorar, a compartir. I encara que els dies passen lents, totes sentim que els anys cada vegada passen més ràpid. I estar vivint-los així, amb quatre fill(e)s al meu costat, després d'este primer any com a "quatrimami", em sembla màgic. Gràcies, vida!  

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Del 1983 i amb quatre criatures. Hi ha dies que penso que són lo millor que he fet a la vida. Altres, que no entenc què tenia al cap quan vaig decidir tenir-les.

12/05/2020
Avui hem sabut que no se celebraran les festes majors del nostre poble, que són a principis de juliol. L'escola, fa temps que tenim assimilat que, fins al setembre, res de res (i ja veurem com s'acaba gestionant en el seu moment).
11/05/2020
Avui, el primer que han dit els petits ha estat "Mama, fa sol. Podem anar a casa els iaios?".
10/05/2020
Ens hem despertat sentint la pluja caure de valent.
09/05/2020
Una casa amb nens és inevitablement una casa amb soroll. És pràcticament impossible trobar un moment del dia en què hi hagi silenci. El matí ja comença amb uns quants "mama, quan et despertaràs? mama, em contes aquest conte?
08/05/2020
Tinc la sensació d'estar tot el dia recollint joguines per tota la casa. Quan no és un cotxet és un conte, quan no és una peça de puzzle és un llapis de color.
07/05/2020
El grau de complicitat que veus entre ells, en tots aquests dies de confinament, ha crescut exponencialment.
06/05/2020
Qui m'hagués dit, el primer dia de confinament familiar, que portaríem 55 dies tancats a casa (i els que vénen) i que, en conseqüència, escriuria aquest petit diari en què s'ha convertit aquest humil blog personal.