,
15/05/2016
Viatges i aigua
Foto: Joaquín Ismael

'Amics per sempre'

Hi ha cosetes en què penso: va, dona… però suposo que si jo als quasi 40 anys ja he après a dir que ‘no’ quan vull i a tolerar només les tonteries imprescindibles (si és que això no és un oxímoron), ella –que passa dels 80- ja diu exactament lo que pensa i el que vol (que deuen ser la mateixa cosa), en algun taco inclòs, i té forjades personalitat i ideologia. Potser m’agradaria que pensés una mica diferent en algunes coses -visió un poquet egoïsta- però llavors ja no seria tal com és i jo és que me l’estimo així, tal com raja. No és això el que es fa amb los amics?

 

Rosa Regàs, és una d’aquelles persones que per la seua saviesa, experiència (i tendresa) te les has d’escoltar sempre. Aporten, ajuden a pensar, generen debat. Si pensen diferent, perfecte. Si pensen igual, fantàstic . Siga com siga, un gintònic sempre el podràs compartir i més si te’l prepara ella (que us ben asseguro que els fa boníssims. De fet, va ser qui m’hi va enganxar i si no me’l prepara ella mateixa, a casa seua si pot ser, jo no en prenc)

 

M’agrada pensar que quan jo en tingue 80 (perquè faig comptes d’arribar-hi) tindré una bona amiga que ara encara no ha nascut. No és fascinant? I, allà pel 2060, deuré ser, per caràcter propi i mimetisme adquirit, menys tolerant amb la injustícia i més condescendent amb mons nebots. I no em traurà gens la son el que pensen de mi (ara dormo prou bé, també, gràcies).

 

Amb el seu darrer llibre ‘Amics per sempre’ -tercer volum de les seues memòries- Rosa ha concedit recentment diverses entrevistes i a una sobretot (Vilaweb, Vicent Partal, crític i educat http://www.vilaweb.cat/noticies/rosa-regas-jo-podria-ser-independentista-ara-mateix-pero-una-altra-independencia-no-aquesta/) hi surt el rerefons de que ella no està per la independència (almenys, no com està plantejada, diu) i ara li plouen les crítiques, de hippy pija per amunt, que si porta ulleres blaves, que si veigues tu i ja se la considera un mal català. Ho sento, però no es mereix que se li faça el buit o se la critique fora mida només perquè no ho siga (d'independentista) o perquè escriga en castellà. Ja sé que se sap defensar tot soleta, eh? ja ho sé, però mira, quan s’és injust amb algú que m’aprecio, actuo en defensa pròpia. I oco! que en este aspecte no compartixo el que pensa i de fet a ratos li estiraria el pèl este rogenc que té, però…

 

A vore, repasseu la vostra llista d’amics. Amics eh! no companys, coneguts, saludats o gent del facebook. Amics. Ara dieu-me amb quants d’ells esteu completament d’acord en tot? tic, tac, tic, tac. He dit completament. En tot. Hola? Com que la resposta veig que és lo silenci, això deu voler dir que hi ha discrepàncies, petites o mitjanes, però sí. N’hi ha. Normal i sà. I a que no per això dixeu de ser amics? Que la seua qualitat literària disminuïrà sinó penja l'estelada al balcó?

 

Ella que, com son pare, ha vingut al món a passar l’estiu, és una dona que de ben menuda va haver de refugiar-se de la guerra civil espanyola a França i que quan va tornar aquí sent encara una xiqueta, li havien llevat lo color lila de la bandera que recordava haver dixat enrere quan creuava la frontera. És una lluitadora incansable. Allà on hi ha qualsevol causa en la què creu, allà que va. Que a vegades sembla que nade contra corrent? Bé, és rebel i, sobretot, lliure.

 

Quan estava acabant d’escriure el primer volum d’estes memòries que ara la fan anar de gira promocional altre cop (‘Entre el seny i la rauxa’ es va dir aquell llibre), va coincidir que jo estava passant uns dies a casa seua, a Llofriu. Al seu despatx, a la pantalla de l’ordinador, hi tenia dos documents word oberts al mateix temps: un en castellà i l’altre en català. I anava traduint. Bé, anàvem. Les dos colze a colze al seu despatx amb finestrals cap al verd del camp i els arbres. - Com ho diries tu això, Chorro? (a casa seua, tots els de la seua entranyable família me criden Lo Chorro, no he pogut fer res per evitar-ho, perquè diuen que si tinc un chorro de veu). – Dona, jo li buscaria un sinònim més acurat. I així anar fent. Les dos, diccionari en mà. Tota la seua formació de jove va ser en castellà. Potser això explica moltes coses (si és que cal justificar-se de res). I mentrestant, jo picant al teclat el que ella m’anava dictant. ‘Entre el seny i la rauxa’ és un dels llibres que tinc en més estima perquè vaig passant les pàgines i hi trobo la llum exacta que entrava per la finestra quan ella em dictava el que encara ningú no coneixia.

 

La seua manera de pensar té costos perquè no s’ha pronunciat a favor de la independència i la meua en té uns altres, diferents, perquè jo sí que m’hi he pronunciat. I cadascuna amb los seus arguments. Ai xiquets, mai no plou a gust de tothom. I ara, que ningú s’apropie d’este article per dir que m’he tornat mig federalista o que lo meu independentisme fluixeja. Sóc on era. Igual que ella: és on és. Simplement, penso en veu alta que de la mateixa manera que vull que es respecte la meua opinió, diria que als altres també els hi agrada que es respecte el que pensen. Jo em dedicaré a admirar-la pel què ha fet, pel què ha escrit i per com sóc jo des de que la conec. En definitiva, estimar-la tal com és, no es fa això amb els amics? ‘Amics per sempre’.

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Montse Castellà és cantautora i va néixer a Tortosa el 1976. Lo paisatge, la terra, los rius, la justícia i els sentiments marquen la seua música. Carpe Diem i la bondat és revolucionària, són dos dels seus lemes.

17/01/2015
Diu lo refrany que Un bon català té fred després de menjar.
22/10/2014
Oposar-se al govern de Rajoy i abans al d’Aznar (i també quan ha calgut al de Zapatero, Mas o Pujol) no és anar en contra d’Espanya sinó d’una manera de fer poltica.
15/10/2014
Hi havia una vegada un ésser humà de Ceuta que volia saltar una valla. Van tindre’l hores i hores enramat allà dalt del filferro mig mort de gana i calor fins que el van fer tornar pel camí que havia vingut, ferit i cansat.
04/10/2014
L’olor de terra mullada. Aquí molta aigua però poca pluja i encara menys terra perquè face olor després de ploure: esta màquina és tota de ferro.
14/08/2014
Per què des del 1972, amb l’Apol.lo 17, cap missió tripulada no ha tornat a la Lluna? Com és que –aparentment- ha dixat de ser interessant per als científics?
24/07/2014
Quant de silenci hi cap en una mirada? Quantes mirades caben en un silenci? Ahir me’n vaig creuar una d’ulls verd glaucs que seria bonica sinó fos perquè l’expressió era trista.
21/07/2014
Quasi tota la tripulació vivim entre les plantes 3 i 4, les que marquen el límit del nivell del mar. A la nostra altura i per sota: aigua. Immensa. Blava. Mare.