,
17/01/2015
Viatges i aigua

Horitzons verticals

Diu lo refrany que Un bon català té fred després de menjar. A més de ser una dita popular té una explicació científica: la majoria de la sang es concentra a l’estòmac per fer la digestió i les extremitats, especialment les mans i els peus, queden més abandonades –per així dir-ho-, amb menys reg sanguini i llavors tenim sensació de geloreta. És com allò de la teoria de la manta: si et tapes lo cap se’t gelen los peus i si et tapes los peus se’t queda el cap al descobert.

Ara mateix la meua digestió és adaptar-me al vaixell, a la vida a bord, no per uns mesos sinó amb plena consciència d'anys per endavant. Tota la sang està destinada a les entranyes. Has de concentrar l’energia en (sobre)viure el dia a dia, en que la privació de llibertat i de persones que suposa viure a un creuer no t’afecte més del desitjable i saludable i, clar, llavors queda poc marge per a la inspiració o la imaginació, les grans damnificades, les extremitats d’esta història. Darrerament alguns us heu adreçat a mi: Com és que ja no escrius al teu blog? Vet aquí: estic fent la digestió. M’he tragat un gripau considerable i, com la serp boa de l’inici de El petit príncep, ara necessito pair-ho un temps.

Si cada onada erosiona la dura roca, també amb cada cop de mar es moldeja la tendra ànima humana i mai no torna a ser la mateixa després de cada port, de cada tronada, de cada riba, després de cada decepció, de cada petó, de cada felicitat… i així anar solcant milles nàutiques, llevant àncores cada cop més pesades, descobrint horitzons que antany semblaven inexpugnables.

Un dia Ismael Serrano em va dir: “Montse, cantamos para sentirnos menos solos; gracias por acompañarme”. La frase de l’admirat company també podria ser aplicada a l’escriptura, però: i si inclús cantant la soledat no desapareix? Tenim antídot? Quina és la quinina del navegant, la pòcima del músic errant? Tal volta és un estat inherent a la nostra condició.

Modugno canta: La lontananza, sai, è come il vento, spegne i fucchi piccoli, ma accende quelli grandi (La distància, saps, és com lo vent, apaga els focs petits però encén els grans). Escrivia fa poquet al Diari de Tarragona, a propòsit d'un text nadalenc que em van demanar, que "La distància no és tant la llunyania com l’oblit i que l’única pàtria vertadera és el constant retorn a la feliç infantesa”. Allí estic, rescatant llum, digerint, hivernant. Quan torne vos aviso i potser torno a escriure, amb nova tinta i horitzons verticals.

______________________

Horizontes verticales  (El mismo texto en castellano)

Dice el refrán que El españolito fino después de comer tiene frío. A parte de ser un dicho popular tiene una explicación científica: la mayoría de la sangre se concentra en el estómago para hacer la digestión y las extremidades, especialmente las manos y los pies, quedan más abandonadas –por así decirlo- con menos riego sanguíneo y entonces tenemos la sensación de frío. Es como aquello de la teoría de la manta. si te tapas la cabeza se te hielan los pies y si te tapas los pies se te queda la cabeza al descubierto.

Ahora mismo mi digestión es adaptarme al barco, a la vida a bordo, no para unos meses sino con plena conciencia de años por delante. Toda la sangre está destinada a las entrañas. Tienes que concentrar la energía en sobrevivir el día a día, en que la privación de libertad y de personas que supone vivir en un crucero no te afecte más de lo deseable y saludable y, claro, entonces queda poco margen para la inspiración o la imaginación, las grandes damnificadas, las extremidades de esta historia. Últimamente alguns os habéis dirigido a mí: ¿Cómo es que ya no escribes en tu blog? He aquí la respuesta: estoy haciendo la digestión. Me he tragado un sapo considerable y, como la serpiente boa del inicio de El Principito, ahora necesito reposarlo.

Si cada ola erosiona la dura roca, también con cada golpe de mar se moldea la tierna alma humana y nunca vuelve a ser la misma después de cada puerto, de cada tormenta, de cada orilla, después de cada decepción, de cada beso, de cada felicidad… y así ir surcando millas náuticas, levando anclas cada vez más pesadas, descubriendo horizontes que antaño parecieran inexpugnables.

Un día Ismael Serrano me dijo: “Montse, cantamos para sentirnos menos solos; gracias por acompañarme”. La frase del admirado compañero también podría ser aplicada a la escritura, pero: ¿y si incluso cantando la soledad y el vacío no desaparecen? ¿Tenemos antídoto? ¿Cuál es la quinina del navegante, la pócima del músico errante? Tal vez sea un estado inherente a nuestra condición.

Modugno canta: La lontananza, sai, è come il vento, spegne i fucchi piccoli, ma accende quelli grandi (La distancia, sabes, es como el viento, apaga los fuegos pequeños pero enciende lo grandes). Escribía hace poco en el Diari de Tarragona, a propósito de un texto navideño que me encargaron, que “La distancia no es tanto la lejanía como el olvido y que la única patria verdadera es el constante retorno a la feliz infancia”. Allí estoy, rescatando luz, digiriendo, ivernando. Cuando vuelva os aviso y tal vez vuelvo a escribir, con nueva tinta y horizontes verticales.

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Montse Castellà és cantautora i va néixer a Tortosa el 1976. Lo paisatge, la terra, los rius, la justícia i els sentiments marquen la seua música. Carpe Diem i la bondat és revolucionària, són dos dels seus lemes.

17/01/2015
Diu lo refrany que Un bon català té fred després de menjar.
22/10/2014
Oposar-se al govern de Rajoy i abans al d’Aznar (i també quan ha calgut al de Zapatero, Mas o Pujol) no és anar en contra d’Espanya sinó d’una manera de fer poltica.
15/10/2014
Hi havia una vegada un ésser humà de Ceuta que volia saltar una valla. Van tindre’l hores i hores enramat allà dalt del filferro mig mort de gana i calor fins que el van fer tornar pel camí que havia vingut, ferit i cansat.
04/10/2014
L’olor de terra mullada. Aquí molta aigua però poca pluja i encara menys terra perquè face olor després de ploure: esta màquina és tota de ferro.
14/08/2014
Per què des del 1972, amb l’Apol.lo 17, cap missió tripulada no ha tornat a la Lluna? Com és que –aparentment- ha dixat de ser interessant per als científics?
24/07/2014
Quant de silenci hi cap en una mirada? Quantes mirades caben en un silenci? Ahir me’n vaig creuar una d’ulls verd glaucs que seria bonica sinó fos perquè l’expressió era trista.
21/07/2014
Quasi tota la tripulació vivim entre les plantes 3 i 4, les que marquen el límit del nivell del mar. A la nostra altura i per sota: aigua. Immensa. Blava. Mare.