'Recalculant ruta'

Imagineu-vos que aneu en lo cotxe i us equivoqueu de camí. Teniu l’objectiu clar, sabeu on aneu i hau preparat lo trajecte però per un moment us hau perdut, ja siga perquè us hau despistat parlant amb los companys de viatge, perquè s’ha aixecat una tronada en sec o perquè hi ha boira i no es veu res. Què us dirà el GPS? 'Recalculant ruta'. Pos en això estem. I no per això direu que el conductor vos ha enganyat intentant fer-vos anar per un camí que no era o que vos han mentit dient que seria fàcil i faltava poc per arribar quan sabíem que quedava encara carretera per endavant i amb bastant revols. Simplement estem recalculant la ruta i trobarem la millor sortida i/o alternativa possible. Una altra cosa seria que tu com a conductor haguesses begut més del compte o anesses curt de son i l’errada fos només teua. Humana i teua, només. Però no, resulta que la boira espessa no l’has ficada tu al mig del recorregut. Ni els llamps i trons eren previsibles amb esta ferotgia. L’errada és, per tant, humana i seua, sobretot. Millorarem tant com poguéssem, que sí, mos cal, però una cosa és no tindre el viatge planificat i l’altra que et vinguen a sabotejar el cotxe mentre hi vas. La violència de l’Estat espanyol, la institucional i la física, no va ser ni és un llamp que, mira tu, cau aquí o allà per mala sort o per coses del destí. Té noms i cognoms i braços executors. Els canvis de plans són forçats, no pas cap traïció. Per al que no estàvem preparats era per a que mos punxessen les quatre rodes de mala manera, no pas per a emprendre el viatge, que és molt diferent. Ara ja està, omplim lo dipòsit fins a dalt, assumim que pel recàlcul de ruta hi haurà retard en l'hora d'arribada (vorem quant) i a circular, accelerant quan hi haja una recta i reduint velocitat quan vinguen revols. Ja hem fet propòsit d’esmena, ja sabem de quin peu calcen i està clar que som una gent autocrítica (cosa que de cara a construir un nou país a mi ja m’agrada) però no caiguem més estona en la trampa de l’examen constant i mirem endavant amb la lliçó apresa.

Quan es diu que l’experiència és un grau mos referim a que la pròpia existència mos ensenya, que mos fem grans a cops de vida. Vivim en una cultura on, per norma, l’errada es penalitza. Estigmatitzem l’equivocació en lloc de vore-la com una oportunitat de millora. Per a mi fer propòsit d’esmena és clau per a créixer i aprendre com a persones i com a societat. Fer autocrítica és sà, però oco! de l’autocrítica a l’autoflagel·lació hi ha només un pas, més encara si l’educació rebuda ens porta a considerar l’errada com a negativa per defecte i beu de la tradició judeocristiana de la culpa, que mos amenaça com una espasa de Dàmocles, preparada per a castigar-mos si no seguim lo camí marcat per la moral de veritat absoluta. Per tant, autocrítica? Sí. Retrets? No. Prenguem-ne nota i millorem entre tots, esclar!, però no us sembla molt simptomàtic (per no dir paradoxal) que l’autocrítica l’estiga fent només la part no violenta? A vore si resultarà que tota la culpa és de qui ha prioritzat la pau i oblidarem de ficar el focus en aquell qui volia (i vol) una guerra. A vore si haurem de demanar perdó per existir i pensar diferent, que si no fem autocrítica som uns supremacistes i si en fem, som uns mentiders que han enganyat. Com ha escrit l'usuària de tuiter @esalberich 'És tot tan estrany que és més notícia que el Govern es fes enrere per evitar una desgràcia que no que el Gobierno estigués disposat a provocar-la'

Xeics! Que estem a poc més d’un mes d’unes eleccions clau per al país i no és moment de barallar-mos entre natros, que si jo et vaig dir que era per l’esquerra i tu vas girar a la dreta, que si en aquell encreuament vas tirar per un camí de carro, que per aquí és més lent, que per allà l’autopista és més cara. No caiguéssem en la seua pesada. Sortim de la rotonda, dixem de donar voltes a l’autocompassió i seguim avançant amb fermesa. Personalment prioritzava anar tots junts en un mateix autobús però si no ha pogut ser, pos hi anem en tres cotxes diferents i cadascú que cuide molt bé el seu motor. Així també si algú punxa la roda, els altres poden seguir i no tots farem tard. I sense competir excessivament per a vore qui arriba abans, que hem d’arribar-hi tots junts i sencerets. Pugem al cotxe, confiem en lo conductor i dixem de criticar-lo per com porta el volant, ajudem-lo a conduir, que hi ha cerçada i calen moltes mans on subjectar-se. Portem força aigua i menjar i carretera i manta. Seguim lo viatge, que Ítaca potser està una mica més lluny del que mos pensàvem però està molt més a prop que quan vam començar el viatge. Ah! i per ser justos no oblidem que la coherència ha de poder ser coetània i adaptar-se als moments i que, com dèia Joan Fuster, 'Reivindiqueu sempre el dret a canviar d'opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics'.