,
03/07/2014
Viatges i aigua
Mirades al cel del món

Sicília són dos illes

Arribo a Sicília amb lo creuer on treballo, MSC Lírica: gairebé 700 persones de tripulació i 2.000 passatgers. L’entrada al port de Trapani és bella. La gent s’amuntega a les cobertes superiors per poder disfrutar de les vistes mentre la nau s’apropa a terra. Hem esmorzat bé i ens disposem a viure un feliç dia qualsevol de vacances d’este primer món que habitem. És dijous 3 de juliol, tothom somriu i mentres atraquem jo no puc evitar un record emocionat per les 611 persones que fa només tres dies i justament a n’estes mateixes costes sicilianes també s’amuntegaven, però en una altra mena d’embarcació, per uns altres motius ben diferents i amb l’estòmac i l’ànima buits. 45 van morir per asfixia. Per asfixia. Esclafats. Venien de la costa nord d’Àfrica. Sempre Àfrica: lo pecat més gran d’Europa, mentres encara està fresca a la memòria la tragèdia de l’illa italiana de Lampedusa, on hi van morir 366 immigrants.

Què et queda quan ja no pots perdre res? Quantes esperances tens si les embarques totes amb el risc de naufragar-les amb tu? Quants cadàvers més pot engollir-se el mar sense ennuegar-se? Un Mare Nostrum que no permetem que també sigue seu, malgrat que també banya algunes de les seues costes i que ja fart de tanta ignomínia vomita la nostra misèria a les platges d’Occident. Miro les dos fotos i em quedo sense paraules: la inhumana i vergonyosa pastera plena d’éssers humans intentant arribar a Europa i el preciós i modern creuer ple d’altres éssers humans viatjant per Europa. Diferències? Una que les englobaria a totes: lo lloc de naixement. Per la megafonia de l’MSC Lírica anuncien que ja podem desembarcar i mos desitgen un feliç dia per Sicília i jo, avergonyida, em pregunto en veu baixeta si no ens haurem tornat tots bojos i què hauria passat si jo, una simple cantant de creuer, hagués nascut, per exemple, 1500 quilòmetres més al sud. Potser ara, en lloc d’actuar per als passatgers que poden permetre’s estes vacances i estar preocupada pels meus deutes (què relatiu que és tot…) estaria intentant saltar una valla infame, miraria entristida l’horitzó del Mediterrani per si a l’altra banda algú fos capaç de recordar-se que existixo o potser a hores d’ara el meu cos ja formaria part d’este fons marí que embriagada contemplo cada dia i cada nit des de la coberta dotze mentres navego per unes aigües que ja no poden absorvir més tragèdies i que no són igual de blaves per tothom. Sicília són dos illes: a quina arribes depén d’on hages nascut. 

_____________________________________

 

Sicilia son dos islas

Llego a Sicilia con el crucero donde trabajo, MSC Lírica: casi 700 personas de tripulación y 2.000 pasajeros. La entrada al puerto de Trapani es bella. La gente se amontona en las cubiertas superiores para poder disfrutar de las vistas mientras la nave se acerca a tierra. Hemos desayunado bien y nos disponemos a vivir un feliz día cualquiera de vacaciones de este primero mundo que habitamos. Es jueves 3 de julio, todo el mundo sonríe y mientras atracamos yo no puedo evitar un recuerdo emocionado para las 611 personas que hace tan solo tres días y justamente en estas mismas costas sicilianas también se amontonaban, pero en otro tipo de embarcación, por otros motivos bien distintos y con el estómago y el alma vacíos. 45 murieron por asfixia. Por asfixia. Aplastados. Venían de la costa norte de África. Siempre África: el pecado más grande de Europa, mientras todavía está fresca en la memoria la tragedia de la isla italiana de Lampedusa, donde murieron 366 inmigrantes.

¿Qué te queda cuando ya no tienes nada que perder? ¿Cuántas esperanzas tienes si las embarcas todas con el riesgo de naufragarlas contigo? ¿Cuántos cadáveres más puede tragarse el mar sin atragantarse? Un Mare Nostrum que no permitimos que también sea suyo, pese a que también baña algunas de sus costas y que harto ya de tanta ignomínia vomita nuestra miseria en las playas de Occidente. Miro las dos fotografías y me quedo sin palabras: la inhumana y vergonzosa patera llena de seres humanos intentando llegar a Europa y el precioso y moderno crucero lleno de otros seres humanos viajando por Europa. ¿Diferencias? Una que las englobaría a todas: el lugar de nacimiento. Por la megafonía del MSC Lírica anuncian que ya podemos desembarcar y nos desean un feliz día por Sicilia y yo, avergonzada, me pregunto con voz bajita si no nos habremos vuelto todos locos y qué habría pasado si yo, una simple cantante de crucero, hubiera nacido, por ejemplo, 1500 km más al sur. Tal vez ahora, en lugar de actuar para los pasajeros que pueden permitirse estas vacaciones y estar preocupada por mis deudas (qué relativo que es todo…) estaría intentado saltar una valla infame, miraría entristecida el horizonte del Mediterráneo por si en la otra orilla alguien fuera capaz de acordarse de que existo o quizás a día de hoy mi cuerpo ya formaría parte de este fondo marino que embriagada contemplo cada día y cada noche desde la cubierta doce mientras navego por unas aguas que ya no pueden absorver más tragedias y que no son igual de azules para todos. Sicilia son dos islas: a cuál llegues depende de dónde hayas nacido.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Montse Castellà és cantautora i va néixer a Tortosa el 1976. Lo paisatge, la terra, los rius, la justícia i els sentiments marquen la seua música. Carpe Diem i la bondat és revolucionària, són dos dels seus lemes.

15/11/2017
Imagineu-vos que aneu en lo cotxe i us equivoqueu de camí.
10/11/2017
El Gobierno de España, per la presió internacional cada vegada amb més veus crítiques i si intuix que el 17N l’ordre d’extradició per al President Puigdemont i els quatre consellers pot ser rebutjada per la justícia belga, podria ser que mogués fi
09/11/2017
Avui s'ha inaugurat una exposició al Palau Robert de Barcelona en la què hi participo '(R)evolució de les dones en la música'. Vo'n faria un resum bonic però no en tinc ganes.
05/11/2017
Este migdia, veient en directe la roda de premsa del portaveu de la Fiscalia belga, Gilles Dejemeppe, m’ha donat la sensació de que estem tots una mica, ni que sigue només una mica, sota el Síndrome d’Estocolm.
02/11/2017
Tot mos sembla, avui, irrellevant, aquell problema que fins ara era insalvable, la petita discusió familiar, lo mal de cap, aquella preocupació laboral… Són hores greus i natros hem de ser més aguts. Més forts.
31/10/2017
Brussel·les: quinta compareixença en un mes
29/10/2017
1. Si els partits independentistes accepten participar en unes eleccions autonòmiques seria com acceptar que no reconeixen la República proclamada?