Jump to navigation
Montse. Ma mare. 68 anys. Modista i mestressa de casa. Creient. Catòlica. Mare de cinc fills. Conservadora que evoluciona. Mercedes. Ma padrina (sa germana), en té 83. Modista jubilada. Va a missa cada dia. Soltera. Clàssica i oberta de mires. No es va casar perquè era la filla gran i així cuidava a sons pares (mons iaios, los pagesos). Jordi. Mon pare. En té 77. Jubilat. Compra cada dia l’ABC i La Razón. Molt conservador (una obvietat veent la premsa que llig). Treballador i callat. Molt cult. Montse. En tinc 37. Creient crítica amb la cúria i esperançada amb la bondat de les persones i l'espiritualitat. Cantant. D’esquerres. Ecologista. Revolucionària.
Semblem trets de contes diferents. A part de la sang (i dels nets seus i nebots meus, que mos humanitzen) a simple vista poca cosa més sembla que mos unisque. Quina seria la intersecció dels conjunts? Té un nom i es diu Teresa Forcades. A la primera fila de l’Auditori de Tortosa, per escoltar-la presentant lo Procés Constituent, estàvem ma mare, ma padrina i jo (mon pare s’ha quedat a casa cuidant una de les netes, mai prou lloada labor de iaio que, en esta ocasió, tot s’ha de dir, ja li ha anat bé).
Sentir parlar de capitalisme, obsolescència programada, cristianisme, concepte anarquista de la llibertat, crítica marxista de la plusvàlua o d’activar la subjectivitat política, en boca d’una monja ha dixat de ser un oxímoron. Forcades crea mínims comuns múltiples, intersecció de conjunts, ponts intergeneracionals. Qui li havia de dir a ma padrina que, passats los 80 anys, assistiria a una conferència on es parlava de l’economia del bé comú, d’independència (també la dels injustos mercats opressors) i de Rosa Parks? O a ma mare, que una dona amb hàbit i vel benedictins (i pantalons, això sí), la faria aplaudir amb ganes i assentir amb lo cap més d’una i més de dos vegades en escoltar que s’ha de canviar la intocable Constitució, crear una candidatura plural o aplicar la taxa Tobin?
I, quan los hi vaig proposar d’anar-hi juntes, qui m’havia de dir a mi que, en acabar l’acte, ma mare (que no ha cootitzat mai a la seguretat social perquè no ha tingut un treball remunerat) i ma padrina (jubilada a qui la pensió ben just li dóna per arribar a final de mes) anirien a ficar un euro cada una per la causa, a la capsa de cartró que s’ha habilitat per ajudar a finançar el procés? “Ets molt valenta, fill meu! No dixes de lluitar” li ha dit ma padrina quan li ha anat a fer dos besets a la monja a peu d’escenari. “Moltes gràcies! Un goig escoltar-te…”, li ha comentat ma mare abans de baixar una miqueta el cap per dissimular l’emoció. I així, l’una i l’altra, han sortit de l’Auditori agarradetes del braç, comentant la jugada i no sense abans fer una última parada a la tauleta del vestíbul per firmar i adherir-se al manifest del Procés Constituent. "M'hagués penat perdre-m'ho -se m'ha acomiadat ma padrina- Gràcies per portar-me, Montse Gemma!" (així em dic i així em crida ella, l'única que ho fa, d'altra banda, que per alguna cosa va ser idea seua això del segon nom).
Però lo millor encara estava per arribar: lo resum que ma mare li ha fet a mon pare en ser a casa, a l'hort. "T'hauria encantat, Jordi!", ha afirmat encara a peu dret a la porta de l'eixida mateix. No se n’ha recordat del nom exacte de totes les taxes, lleis i articles (“no t’ho sabré dir igual que ella”, li repetia entusiasmada i lamentant la falta de memòria al marit que avui s’ha quedat fent de iaio) però si l’arriba a escoltar Teresa Forcades, la fitxa de doble seua per a quan l’agenda no la dixe arribar a tot (que jo crec que ja ara no la dixa, però ella es multiplica com los pans i els peixos del Déu en qui creu).
...i jo em gito sabent que la justícia social i l'Estat propi seran possibles perquè farem la revolució i, després, la tornarem a fer. Totes. Tots. A la pròxima, quan siguen una mica més grandets, ja falta poc, m’emporto algun nebot. Llavors sí que serem imparables.
Montse Castellà és cantautora i va néixer a Tortosa el 1976. Lo paisatge, la terra, los rius, la justícia i els sentiments marquen la seua música. Carpe Diem i la bondat és revolucionària, són dos dels seus lemes.