Una dona culmenera

- Ets una dona culmenera (li diu el periodista)

Només algú d’humilitat generosa és capaç d’interessar-se per una paraula nova després de diversos llibres publicats i nombrosos premis guanyats (entre ells el Nadal i el Planeta). I ella trau la llibreta Moleskine de tapes negres, l’elegant bolígraf també fosc amb l’emblema de l’editorial Planeta i amb lletra aredonida i punxenca i amb traç decidit, bohemi i metòdic anota una de les paraules que millor la definix, un mot típic de Rossell, població fronterera, primera de l’interior de Castelló on també es parla català, tenen lo prefix telefònic de Tarragona però no poden vore TV3. Les fronteres són poroses però les ones, especialment les de la cultura, se veu que no les poden atravessar (malgrat que amb tristor cal reconèixer que per mirar segons què la pèrdua a vegades sembla assumible). Tan poroses són les fronteres que sovint només existixen a la ment d’aquells que volen dominar les consciències i ella, l’escriptora culmenera, les creua amb pas ferm amb un abric blau marí en forma de capa, una peça de roba d’origen austríac preciosa i calenteta però poc pràctica per als dies de cerçada, unes ulleres de vidres de color blau lilós a conjunt amb los seus ulls clars (tot i que dins la gamma magenta tiren més a glaucs) i unes sabates obscures de sola de goma ideals per a l’esquena però menys fetes per a caminar per camins de pedra. Lo pèl roig (de quin color sinó?) i el cor a l’esquerra, un cor jove infatigable que batega per donar veu als que no en tenen. Només mos faltaria el groc per tindre tots els tons de la bandera tricolor que porta amb orgull a la solapa de l’americana blau fosc amb colzeres marrons i que adorna amb un fulard opalí turquesa.

Rosa té cinc fills, més d’una quinzena de néts i cinc besnéts i la veig com il·lusionada es mira Tortosa des del Parador situat al castell amb els ulls espurnejants d’una acabada d’arribar a la vida, de fet així és: només fa vuitanta anys que va vindre a n’este món gràcies a l’amor de dos republicans que el franquisme li va segrestar i que li van insuflar, quasi sense que ella ho sabés, llibertat i compromís en vena (potser per això la seua sang és roja i la de la monarquia blava). La tendresa i l’elevat sentit de la justícia ja deuen ser cosa adquirida per ella mateixa (dixem-li algun mèrit) o potser li han donat els molts arbres que ha plantat i que ara li regalen ombra i colors de tardor com a agraïment.

A Rosa, la dona culmenera, li agrada parlar en català, escriure en castellà i llegir en francès. Sovint esta riquesa la critiquen alguns ignorants o malicciosos: els mateixos, els hereus, els cadells dels qui van evitar que ella es pugués escolaritzar en una llengua, el català, són els qui ara li recriminen que no l’utilitze, com si la saviesa –a més- no fos políglota! Rosa inclús sembla que entengue l’idioma del regne animal quan s’admira obnubilada veent lo vol d’uns ànecs a l’Encanyissada, rodejada de barquetes de perxar tot just abans de menjar-se un deliciós arròs o quan acarona amb la mà enfundada en un guant de llana lo capet d’un gos que semblava atemorit fins que ha sentit la seua veu i ara es mostra confiat i dòcil.

Sap que estem de pas a n’esta vida perquè quasi tots los seus amics són morts, potser per això duu una maleta menuda perquè quan viatja tot lo important ho porta dins seu i potser també per això viu al màxim cada instant, lo viu i el fa viure als altres quan parla amb passió i creativitat, amb obsessió i convicció dels valors universals, dels amics estimats i admirats (com Jesús Moncada), de la Natura, dels rius...

La dona culmenera, Rosa, la Regàs, té llum i em dóna la mà parlant-me del poema de Salvat Papasseit mentre passegem per la riba, en este cas de la vora del Segre, just per damunt la cota que va dixar inundat lo Poble Vell de Mequinensa. A ella el franquisme li va robar els pares, la llibertat i una part de la infantesa, a Moncada li va inundar el poble, la casa i els records i ara els que van agafar el relleu dels lladres, parapetats darrere solidèums i sigles polítiques suposadament democràtiques, mos diuen que hem d’oblidar, que és millor no remoure les ferides del passat mentres beatifiquen massivament insultant les víctimes de la dictadura.

N’hi hauria per apretar a córrer però la Regàs, l'àvia irrepetible, la dona esperançadora, la criatura amable i combativa, preferix quedar-se i sirgar, lluitar amb lo do de l’energia que l’Univers li ha atorgat, amb la música de la seua prosa brillant darrerament massa sovint silenciada injustament, sirgar amb un sentit de l’humor i una tendresa deliciosos i un somriure retillent i una sensibilitat infinita que commouen a qui s’hi acosta, igual com ella s’emociona amb l’olor de terra mullada, un vídeo de sons néts o dient-li adéu a una nova amiga a l’estació abans d’agarrar el tren que l'ha de retornar al seu petit paradís esventat de l’Empordà i quadrar, així, lo cercle del viatge perfecte: de l’alegria de marxar al goig de regressar.