Crítica: L'última trobada o la cerca de l'alteritat

Una reflexió profunda sobre la naturalesa del vincle de l'amistat

Anna Zaera

18/02/2015

Espectacles

“En tota relació d'amistat hi ha alguna cosa d'erotisme”, diu un dels protagonistes de 'L'última trobada' en algun moment. Aquesta novel·la de Sandor Marai (1900-1989) que Abel Folk ha adaptat, és una reflexió sobre la naturalesa dels lligams d'amistat. Un intent d'aprofundir en què és allò que ens empeny a establir una relació que molts consideren la més desinteressada de totes les possibles i, també, què ens porta a trencar-la.

"L'obra, armada sota el suspens d'esbrinar uns fets que van passar durant la seva etapa d'amistat, supera la intriga per abordar el nucli de totes les qüestions: les relacions i el pas del temps"

És l'amistat la més desinteressada de les relacions? Sandor Marai baixa a l'infern de les passions humanes per respondre amb un “no” rotund. Un “no” que no comporta cap judici moral, sinó una disecció quirúrgica del vincle a través d'un recorregut pels llocs i els moments on es va generar, on es va consolidar, i també on es va diluir. Ho fa a través d'un cara a cara - un gran diàleg que de vegades té aparença de soliloqui entre Henrik (Abel Folk) i Konrad (Jordi Brau) - dos vells amics que es retroben al final de les seves vides per rendir comptes de la seva relació. Després de més de 40 anys de separació, en què un ha viscut una vida sedentària en un castell d'Hongria i l'altre s'ha dedicat a voltar món i conèixer cultures, els queda un diàleg pendent. L'epíleg de les seves vides explicat a través dels ulls de l'altre.

Amb les reflexions i els records dels dos antics amics, l'autor hongarès deixa al descobert les traïcions i, sobretot, quin ha estat el motor de l'estreta relació entre ells: l'admiració mútua. L'alteritat amb què dues persones s'emmirallen per completar-se a través de les virtuts - o els atributs - de l'altre. Una alteritat que, quan entra l'ego en joc, pot convertir-se en una combinació perillosa. No només per amenaçar la pròpia relació, sinó fins i tot, pot posar en risc la pròpia vida.

L'obra, armada sota el suspens d'esbrinar uns fets que van passar durant la seva etapa d'amistat, supera la intriga per abordar el nucli de totes les qüestions: les relacions i el pas del temps. "Un es passa la vida preparant-se per alguna cosa. Primer s'enfada. Després vol venjança. Després espera. Ell sempre ha estat esperant. Ja no recorda el temps en què l'ira i el desig de venjança havien donat pas a l'espera. El temps ho conserva tot, però, a la vegada, tot perd intensitat, com les fotos antigues. La llum i el pas del temps desgasten els detalls".

Abel Folk planteja una escena sòbria i minimalista - amb un repartiment de tan sols tres persones - on trenca la separació escenari-públic implicant aquest últim, al qual els actors apel·len en alguna ocasió, reconvertint les preguntes retòriques del text en qüestions directes que, fins i tot en alguna representació, han rebut sorprenents respostes per part del públic assistent.