Jump to navigation
- Com et va arribar la història de la tragèdia que es va viure al càmping dels Alfacs d’Alcanar el 1978?Em va arribar perquè la generació dels nostres pares i dels nostres avis recorden molt aquest fet. Jo mateixa l’he sentit explicar molt a casa com un infern. Després d’escriure el text, el retorn que vaig rebre era de gent que se’n recordava molt d’aquella tragèdia. A la representació va ser brutal. Hi ha que va venir sense llegir el llibret de mà i quan van veure que s’hi explicava el que llavors van anomenar “l’infern dels Alfacs”, ho van reconèixer immediatament, sobretot perquè recordaven les fotografies que van veure en el seu moment. Aquesta tragèdia va passar en una època en què suposo que el periodisme no estava preparat per a una cosa tan bèstia. Feia tres anys que s’havia acabat la dictadura i quan va passar el desastre van informar-ne com van poder. Els va agafar a tots sense organització, que és una mica el que ha passat ara amb la dana al País Valencià, però per altres qüestions.
- Què va fer que optessis per convertir-la en una obra de teatre?La sensació d’injustícia i d’impotència van ser el que em van portar a escriure aquesta obra. El que més em va impactar de la història dels Alfacs és que històricament se’ns ha explicat com un desastre, com una desgràcia producte de la mala sort o del destí. Però no ens enganyem: aquesta catàstrofe té uns culpables clars i directes. És el mateix que viu ara el País Valencià amb la dana: se’ns intenten amagar els responsables i tot el que han fet malament per tal que en surtin impunes. Després, també vaig voler escriure aquesta obra perquè m’impactava que l’estiu, que és un moment tan bonic de les nostres vides, quan normalment tenim vacances i que gaudim tant quan som xiquets, es pogués acabar de cop per una tragèdia tan grossa, per una catàstrofe, com hem dit, amb uns culpables directes, que, en aquest cas, van ser els empresaris d’Enpetrol i la política econòmica i capitalista del moment. Crec que aquesta barreja de la ràbia que em produïa la injustícia, però, alhora, l’empatia cap a la gent que va viure la tragèdia, va ser el que em va conduir a escriure-la. I també el fet de tenir presents les imatges que han quedat gravades en la memòria de la gent que ho va veure retransmès per la televisió.
- La publicació de l’obra ‘Un estiu’ arriba després de ser guardonada amb el Premi Ciutat de Castelló de Teatre. Com es posa en escena una història que, en un primer moment mostra uns moments de felicitat i, després, la catàstrofe, que té tants detalls tràgics i macabres?La posada en escena va ser molt bonica. Es va fer al meu poble, a Sueca, i els tres protagonistes eren tres xiquets. A l’obra, els protagonistes són els membres d’una família: la Laura, en Pep i els seus tres fills que són les veus cantants, els narradors (per dir-ho d’alguna manera), els que comenten la història en tot moment. Generalment, és molt difícil posar tres xiquets a actuar, però aquí ho van fer tres alumnes que havia tingut i que es van oferir per representar aquests papers. Va ser molt tendre. I com que va ser una producció per al festival Russafa Escènica i el tema del pressupost no ens preocupava molt, vam poder fer el que vam voler de veritat. En tot cas, l’obra va ser emotiva pel que dius, que hi ha una primera part que és molt còmica, en què la gent reia molt i es deixava anar, i després, en canvi, hi ha una part molt dura, que és la de l’explosió. És quan s’explica tota la tragèdia. Ho vaig voler fer així perquè, normalment, quan passen aquestes coses és de sobte, de manera inesperada. Pel que fa a la tercera part... és més resolutiva, ja que es vol mostrar que tot això va tenir uns responsables. És el moment que a la gent se li desperta la ràbia, quan poden dir que no els venguin la moto, que això no va ser una catàstrofe i prou, que les catàstrofes així les causen les males decisions.
- Com dèiem, l’obra comença amb escenes quotidianes d’un estiu que s’acaba convertint en tragèdia. La centres en una família concreta per, a la segona, part, relatar la història dels supervivents. Et va costar més escriure aquesta segona part pel vessant més emocional que comporta?En general, em va costar escriure el text sencer, perquè anava i venia dins del meu cap. El procés de documentació també va ser molt dur. Quan vaig voler escriure aquesta obra, a poc a poc, vaig anar cercant informació. Vaig anar a la Biblioteca Nacional de Catalunya, que té l’arxiu de tot el que es va publicar. Les revistes mostraven totes les imatges. Va ser horrible, perquè feien fotografies a tots els cossos cremats. Era una cosa brutal. Ara no sé si es faria així, i ho entenc perfectament, perquè hi ha un punt molt macabre, però llavors va ser la manera que van tenir els mitjans per poder informar la gent, a través d’aquestes imatges. Així que, després del procés de documentació vaig parar i, un altre dia, vaig tenir la idea d’un estiu com una cosa bonica. I van anar apareixent els personatges: la família amb els tres xiquets, els francesos del càmping que aporten comicitat a l’escena... Sí que és veritat que la part de l’explosió va ser molt difícil d’escriure i de reescriure. Quan tens tanta informació és molt difícil renunciar-ne a una part i, com que estàs dins de la història, penses que tota és important. Moltes vegades m’havia de recordar a mi mateixa que no estava fent periodisme, sinó una obra de teatre.
- És una obra emotiva, però que, en alguns punts, aquesta emotivitat s’acompanya de xifres i d’explicacions tècniques sobre el que va passar i per quin motiu va passar. Una realitat descarnada que contrasta amb la pèrdua emocional que pateixen els protagonistes...Crec que no arriba a ser del tot una peça de teatre documental, perquè els mateixos personatges de la ficció són els que t’expliquen què ha passat, ho comenten i n’aporten més d’una versió. També cal dir que són personatges inventats, encara que estiguin inspirats en la realitat. Pel que fa a la segona i la tercera part van ser difícils d’escriure sobretot perquè no volia que el ritme de la peça caigués. Calia posar la informació perquè la finalitat de denúncia s’acomplís, però, alhora, no volia renunciar a l’estil, a la literatura... També va ser un repte poder trobar un bon final, que no acabés destrossant del tot el lector i l’espectador. La meva intenció va ser escriure un final agredolç, que, sense oblidar la part tràgica, no renunciés a l’esperança i a la voluntat de seguir encarant-nos a les injustícies. Així que al final vaig escriure una cosa així com que la vida continua, però sense oblidar aquest passat tan dolorós i els seus culpables. Hem de pensar que aquest tipus de gent, d’empresaris i de polítics, als quals els importa ben poc la nostra vida, malauradament, existeixen. I no només això: ens governen.
- Crec que has tingut la capacitat de relatar aquesta tragèdia de manera que els lectors i espectadors siguin capaços de comprendre i, fins i tot, tenir certa empatia davant les situacions de tots els afectats. Per exemple, a la part que anomenes ‘Els responsables’, es narren els motius pels quals el conductor del camió va circular per la carretera que passava a la vora del càmping i no per l’autopista. Queda clar que en va tenir culpa, però que també hi havia unes circumstàncies que li van fer prendre aquella decisió...No podem dir que el conductor fos culpable, encara que és qui portava el camió. Al final també en va ser una víctima. L’empresa li estava retallant drets i li feia pagar el peatge per transportar el material, que era d’aquesta mateixa empresa. De fet, jo el vaig fer aparèixer en un monòleg per explicar que va ser la primera víctima de l’explosió. Això també dona peu que els tres xiquets comencin a comentar si el conductor va ser el culpable o no ho va ser. De fet, és el mateix debat que hi va haver en aquell moment en els mitjans. Suposo que els empresaris, per treure’s les responsabilitats de sobre, li van donar totes les culpes al conductor. Va ser una cosa horrible, perquè ell ja no es podia defensar. Els periodistes al final ho van fer molt bé i van anar resolent el cas. I és curiós que, al final, l’empresa d’Enpetrol, tot i que fos molt poc, acabés pagant pel que va passar. Això va ser perquè els mitjans, també els d’abast internacional, van estar als Alfacs i van investigar tota la situació produïda.
- Converteixes els petits Martí, Aleix i Toni en narradors omniscients, tant abans com després de la tragèdia. Com és també explicar aquesta història a través dels ulls innocents d’aquests nens?Això té una part de mi. A casa, nosaltres som tres germanes d’edats molt semblants i gràcies a elles jo he tingut una infantesa molt feliç. Sempre hem jugat juntes i ho hem comentat tot entre nosaltres. El nostre vincle és molt fort i molt semblant al dels xiquets de l’obra. Ells sempre estan junts i es fan la punyeta, però alhora saps que s’estimen molt. En aquest cas, n’hi ha un que és més innocent, un altre que és més gran i vol manar, i un altre que és més prudent. Aquests rols, que es van intercanviant entre ells, són també una part de la meva infantesa i de la de molta gent. Així que, sí, la tragèdia s’explica des d’uns ulls molt innocents, perquè m’interessava aquella part del joc al qual els xiquets no renuncien mai, ni en els moments més tràgics. No fa massa, es va fer públic un vídeo d’un poble tot enfangat a causa de la dana amb els voluntaris col·laborant en la neteja en el qual es veuen uns xiquets jugant al mig del carrer amb un estri que han trobat per allà abandonat. Ells veuran el desastre, sí, però alhora no poden renunciar a la necessitat del joc. Són xiquets. La seva versió de la tragèdia m’interessava tant com la dels adults. O més.
- ‘Un estiu’ ha estat escollida com a lectura del Diàleg entre l’Escriptor i els Lectors Joves del 2025, organitzat per la Universitat de València. Què n’esperes de les conclusions que en puguin treure aquests lectors més joves de la lectura de l’obra?Tinc moltes ganes de saber què en pensen i quina és la seva visió. Segur que serà molt fresca. De moment, jo només he parlat amb gent adulta i amb els tres actors més joves, els tres xiquets, que han llegit molt el text i se’l memoritzaven. Tots tres em feien comentaris molt curiosos de frases molt concretes, que estaven molt ben pensats i que em confirmaven que havien entès els seus personatges. Els més joves aporten, normalment, una visió diferent, que completa la que tenen els adults o que li dona la volta...
- Els tres xiquets, eren conscients que estaven representant un fet que havia passat realment?Sí, molt conscients. Als assajos, en els moments tristos estaven molt pendents, però també hi havia aquest punt de joc que et deia, que ens donava a entendre una visió de la situació molt diferent de la que tenim nosaltres.
- Saps si algun familiar o conegut d’alguna víctima dels Alfacs ha llegit o ha vist l’obra?El que m’ha passat és que, després d’escriure-la, m’han arribat moltes notícies de gent que ho va viure de prop o que coneix algú que ho va fer. Fins i tot, un amic del meu pare em va escriure després de llegir-se l’obra i em va explicar que el seu oncle estava al càmping quan va passar la tragèdia, però en una part que no es va veure afectada. De fet, em va donar algunes precisions en les descripcions que faig al text, perquè jo encara no m’he atrevit a anar-hi. Hi aniré, però, després de recollir tota la informació del que hi va passar, no ho he pogut fer. Tothom em diu que és un càmping molt bonic, que ja ha passat molt de temps d’això i que la gent ha continuat les seves vides, però ara necessito posar-hi distància.
- Teniu prevista alguna altra representació d’‘Un estiu’?En tenim alguna altra prevista, sí, però també m’agradaria veure si a Tarragona o a la zona dels Alfacs la podríem portar. Veurem si el projecte tira endavant, però, sí, aviat tindrem noves dates al País Valencià.
- Les tragèdies sempre transcendeixen el temps per poder revisar-les i analitzar-les anys més tard, malgrat que el dolor encara hi sigui?Espero que sí. La veritat és que aquest llibre ha arribat en un moment en què al País Valencià estem destrossats, indignats, molt enfadats i veient que els responsables no assimilen la culpa que tenen. Ara mateix estic en un punt negatiu i suposo que la majoria de la gent del País Valencià estarà igual, com suposo que també ho esteu vosaltres. Com pot ser que els responsables polítics no dimiteixin i es burlin de nosaltres després que hagin mort més de 200 persones? Jo, sabent que es publicava 'Un estiu', pensava que, com a mínim, en el cas dels Alfacs van sortir a la llum els responsables i els van portar a judici, tot i que tampoc es va fer massa justícia: les indemnitzacions foren insuficients. L’empresa, almenys, tancà. Però és que aquí els polítics s’han apujat el sou amb l’excusa de donar ajudes als afectats per la dana, que ho han perdut tot! Estem en un moment de destrucció contínua i massiva de la nostra gent, la nostra llengua, del nostre país i de la nostra cultura.
- La tragèdia que ha suposat la dana és molt recent...I no només això, si les conseqüències de la crisi climàtica són tan bèsties, no s’entén que ara estiguin construint el port de València. L’augment del nivell de l’aigua del mar destrossarà l’Albufera, tot el nostre paisatge i, evidentment, els nostres pobles, que és el que ha passat també amb la dana. Ara mateix no soc gens optimista. Com s’atreveixen a tirar endavant la construcció del port després de tot? I com s’atreveixen a dir-nos que això no tindrà conseqüències negatives per al medi ambient? Tots sabem què és el que passarà! Són inhumans. Espero que, almenys, per a la gent que és conscient de tot el que ha passat i com ha passat, això li serveixi per agafar forces, per lluitar i per indignar-se. Per recordar-nos de com són els que ens governen. La indignació i la consciència són dues coses importants que no hem de perdre mai.
Web Sembra Llibres X Clàudia Serra
